La meva àvia, nascuda el 29 de desembre del 1947, amb prop de seixanta-cinc anys, és la meva heroïna.

Va néixer a una família prou nombrosa: sis germans, una germana i ella. En aquells temps el destí d’una dona era bastant fàcil d’endevinar: fer les feines de la casa. Des de petitona, conjuntament amb la seva germana més petita, va estar fent la casa neta, aprenent a fer el dinar, rentant la roba, etc., mentre que els seus germans anaven a l’escola. I quan arribaven, es posaven a fer el gandul jugant, embrutant-se o simplement no fent res.

http://www.elmanifiesto.com/imagenes/fotosdeldia/feminismo(1).jpg

 La germaneta de la meva àvia als quatre anys es va morir. A la meva àvia se li va rompre el cor. I és que l’estimava molt. Des d’aquell dia va lluitar contra la idea que els homes eren més que les dones. Encara que als homes no els agradava gens, ella seguia rebel·lant-se contra la idea tan propagada que hi havia. Mentre que la seva mare es resignava a fer les feines de la casa, com si fos una criada, la meva àvia es queixava i deia que tenia exactament els mateixos drets que els seus germans, que enlloc posava que les dones havien de ser les criades dels homes.

Després de molt de temps, la meva àvia va aconseguir una feina que ningú mai s’ho hagués imaginat. I malgrat que de petita va sofrir tant, ara a casa seva fins i tot els homes fan les feines de la casa.

Per això i per moltes més coses, la meva àvia és la meva heroïna.

                                         Marina Vidal Moyà,  2n ESO A

Anuncis