No és cert que tot home té gairebé l’obligació d’arriscar la seva pròpia vida per tal de conservar-la? Sona paradoxal, ho sé, però realment té tot el sentit del món. Hem nascut en una societat on se’ns garanteix el dret a la vida. Però, i si no fos així? No caldria lluitar com els nostres avantpassats van fer per garantir-nos els “privilegis” que tenim avui en dia? La resposta per a mi és òbvia. Clarament hem d’arriscar la nostra vida per aconseguir el dret a aquesta.

Ara bé, hem d’arriscar-nos per a defensar altres causes o ideals? Jo crec que sí. Aquesta és l’essència de l’ésser humà, lluitar pel que s’ha de lluitar, sense por de les conseqüències (o amb por però sabent-la controlar). El que ens fa ésser com som són els nostres ideals, no és, doncs, obligatori arriscar-se per ells? I què si perdem el que més estimem fent-ho? Tanmateix, si ens acomiadem dels nostres ideals per temor, què ens queda? Res. Deixaríem de ser el que som.

No obstant això, és comprensible que amb el pas dels anys aquesta visió canviï. Un ha
viscut més i l’experiència potser li diu que no val la pena fer esforços de més en va. Però crec que tots els joves hauríem de tenir aquesta actitud lluitadora davant els problemes que la vida ens planteja.

En resum, els joves ens hauríem d’arriscar per defensar els nostres ideals per sobre de tot i, en realitat, els adults també haurien de fer-ho. Tot i així, la situació dels adults la puc comprendre, un es pot cansar de lluitar i no treure’n res de bo.

Imma Celeste, 2n de batxillerat

Anuncis