El text m’ha transmès que les persones tenim un valors que amagam darrera d’un físic impressionant. Però quan veiem que tot això se’n va, aquest físic que tant ens importa deixa de ser el principal “problema” i només queda lluitar amb un de més gran, amb una malaltia. Que no només et desgasta físicament, sinó també psicològicament. Són reptes que la vida et posa. Ella no s’adona que moltes vegades són molt durs per nosaltres i ens destrossen.

Jo he viscut això d’aquesta  “història”, però jo era el nen de 8 anys i el pare era la meva mare. El càncer passa i arrasa amb tot. La veritat és un poc com els humans, ens preocupam tant per coses tan poc importants… i no som conscients del mal que fem a altres persones. El càncer deixa ferides que moltes vegades ni el temps pot curar. Jo mirava i per sort mir la meva mare com la major guerrera d’aquest insuportable món. És preciosa amb gorres, perruques, roba que li tapa els ulls, amb la mala llet que li posa la quimio… La veig preciosa perquè ella m’ha mostrat el que té per dins i guanya  1000  vegades per sobre tot el que té defora. Vull acabar dient que tothom diu que el pitjor és el començament i discrep  amb ells, encara que tenen un poc de raó: veure com els cabells se’n van, com ella dorm tot el dia per lluitar per anar a treballar, com plora d’amagat… Però després de tot això ve alguna cosa pitjor: no poder mirar enrere i adonar-te que tu també has suportat la malaltia, no patint-la, però sí veient-la, només que t’has guardat molt dedins. I com diu la meva mare “tot el que guardem dins es podreix” i mai més tornaràs a ser el mateix.  Mamà, això va per tu, m’és igual patir ansietat. Tu saps que m’hagués posat al teu lloc mil vegades. Aguantaré totes les guerres que vulguis, si tu tornes a casa amb el teu somriure de sempre. I això va per tu, Càncer, te dedic cada paraula escrita amb llàgrimes als ulls. Et queda molt per guanyar la meva mare i molta gent més. Som més que tu, tenim esperança.

 Ana Iglesias Martínez, 4t ESO A

Anuncis