Fa set anys que el Partit Popular va entrar al govern d’Espanya, entrà després de guanyar amb majoria absoluta les eleccions generals que es varen celebrar en 2011. En aquells moments, Espanya estava immersa dins d’una crisi explosiva provocada principalment pel mateix partit polític que entrà en el govern aquell any. Encara que el PSOE, el partit que governava quan va començar la recessió econòmica, va cometre errors, de fet molts, errades que varen comportar un final hòrrid i marcat pel bipartidisme, ple de mesures antisocials i de retallades, que varen provocar el conegut “moviment dels indignats” o 15-M, algunes decisions eren necessàries, perquè no oblidem: estaven prop de caure pel precipici.

La pèrdua del treball sense cap prestació, la congelació de les pensions dels nostres majors, els desallotjaments de famílies que havien estat enganyades pel boom immobiliari, les retallades en educació, sanitat i en general de tots els serveis públics… eren esdeveniments freqüents durant aquells moments.

Jo tenia deu anys, no entenia molt bé el que estava realment succeint, però era capaç de veure la por que dominava la gent. Davant d’aquesta situació esgarrifosa, únicament sabia dues coses: primer, que la meva mare acabava de perdre el seu treball, i que la impossibilitat de pagar totes les factures havien donat com a resultat el fet d’haver-nos de mudar a casa dels meus padrins; i segon, que volia acabar amb aquest món ple d’ injustícies, crear un món basat en la llibertat, en la igualtat i la fraternitat -valors de la República que defens-, construir un món sense pobresa, sense fronteres, sense armes, sense guerres, sense morts d’innocents, on hi hagués pau, harmonia, felicitat… Era només un nin, però vaig descobrir que la manera d’aconseguir-lo era de la mà de la política. Va ser el moment en què vaig decidir ser polític i dur a terme l’anterior, el meu somni, i tot i que sé que és una utopia, lluitaré tot el que faci falta per conquerir aquest somni, la meva utopia.

Julián Valadés, 4t ESO C

 

Anuncis