Relat de Judit García Hernández

Avui us explicaré la història d’Ariadna, una noia de 16 anys, la qual no ha tingut la infància que tot nen es mereix tenir. Bé, millor comencem pel principi.

El 17 de juliol de 2002 neix a Son Llàtzer, un hospital de Palma de Mallorca, una nadó de cabells castany fosc i grans ulls verds, a la qual la seva mare, una adolescent primerenca i soltera de 17 anys anomenada Mònica, va decidir posar-li el nom d’ Ariadna, en honor a la dona que l’havia criada des dels 8 anys de vida (que era morta feia 2 mesos), quan els seus pares la van abandonar en un parc dels afores del poble en què va néixer a causa de greus problemes econòmics. Ariadna era la bebè més maca que Mònica havia vist en la seva vida, era pràcticament perfecta, encara que la seva infància no seria tan perfecta com tots els que estaven presents la nit del 17 de juliol a l’ hospital desitjarien que hagués estat.

La protagonista d’aquesta història va néixer sense un pare al qual prendre com a exemple, sense aquest home que la pujàs a l’esquena en les cavalcades o en els concerts, que la tractés com una princesa, que la deixàs en “evidència” davant dels seus amics en acomiadar-se des del cotxe anomenant-la amb aquest malnom afectuós que utilitzava quan la cridava a casa o perquè li donàs aquests consells que només un pare sap donar. Més ben dit, va néixer en un entorn de mudança per any pels problemes econòmics que tenia la seva mare en no poder carregar amb totes les despeses que suposen una filla i una casa. Ariadna i la seva mare es van estar mudant de casa durant 6 anys. Fins que un dia, a les seves vides va arribar un home que ho faria canviar tot, Alejandro, de 23 anys, el primer al·lot de Mònica des del naixement d’Ariadna.

Gràcies a l’aportació econòmica que feia Àlex, van poder llogar una casa on viurien la parella i la nena de 6 anys. Uns mesos més tard, la petita va començar primària en el col·legi Els Espartans, en el qual li van començar a fer assetjament escolar els nens de sisè curs. Al principi era només verbal, i ella no deia res a ningú, ja que no li donava importància i pensava que ho farien durant un curt temps per ser “la nova”, però quan va començar a cansar-se de sentir-se tan malament, ho va explicar a la seva mare i al que en aquell moment ja havia començat a exercir de pare per a ella, Àlex. Ells van anar a parlar amb l’equip directiu del centre escolar, però després de diversos intents, no es va aconseguir cap resultat positiu. Al contrari, va causar l’efecte oposat en els alumnes que l’assetjaven, els quals van decidir que era el moment de pujar de nivell en l’assetjament cap a Ariadna i la van començar a agredir físicament, pegant-li puntades de peu quan passaven pel seu costat, a fer-li la traveta al pati, i fins i tot a empènyer-la, tirar-la al terra i pegar-li amb la seva pròpia maleta.

El primer dia, va plorar tota la tarda i pel que fa a la seva mare i al seu “pare” quan la van veure, es van quedar en xoc, ja que ni s’imaginaven que això li pogués passar a una nena com Ariadna, respectuosa, educada, tranquil·la, intel·ligent, estudiosa, guapa, amable… La petita va seguir arribant plorant a casa durant uns mesos més, fins que van decidir canviar-la de col·legi i va començar a principis de maig al CP Cristóbal Colón.

Van passar dos anys i semblava que tot anava bé, però la cosa no seguiria així per molt temps. A casa, la cosa anava prou bé, eren feliços, havien adoptat un gos, passaven molt temps junts com una família, ja que Mònica i Àlex treballaven al matí mentre Ariadna era a classe. En canvi, a l’escola la cosa va caure en picat i van començar a assetjar la nena d’ara 8 anys. Però aquesta vegada la història no seria la mateixa, ja que Ariadna va decidir aprendre a defensar-se pel seu compte, es va convertir en una noia callada i reservada que només confiava en la poca família que tenia. Va començar a ser més trista, més seriosa, però això sí, sense perdre la seva educació. Aqueixa setmana, la van intentar enganxar 2 alumnes més grans que ella, per la simple raó que estava tota sola recolzada a la paret del col·legi esperant que la vinguessin a cercar per anar a casa. Ella es va saber defensar, va aturar els cops que li volien donar i els els va retornar, deixant-los a terra asseguts i espantats per veure que la nena bona havia tret el seu costat dur. Les setmanes van anar passant i, sense cap raó, ja que la protagonista només s’havia defensat dels seus agressors, la gent va començar a tenir por de n’Ariadna, però a ella tant li feia, ja que preferia que la gent li tingués por en comptes de ser la nena feble de la qual tots es reien.

Per a sorpresa de la quasi preadolescent, el dia del seu 9 aniversari, el 12 de juliol del 2011, li donarien la notícia que la seva mare i Àlex es casarien 3 mesos més tard. El 17 d’octubre d’aquell mateix any, es va celebrar el casament de la parella composta per la mare i el que ja es podia dir “padrastre” d’Ariadna. Però la vida sempre dona un gir de 360 ​​graus en l’últim moment, i aquest gir va ser més gran del que tothom s’esperava.

Àlex venia d’una família pobra, tant en amor com econòmicament. El jove, d’ara 26 anys, no es parlava amb cap dels seus familiars des de feia anys i tampoc tenia interès a tornar a fer-ho. Mònica no li havia donat importància a això fins que 2 setmanes després del casament, Àlex va començar a ser agressiu, distant, mal educat… Fins al punt d’ enganxar-se a l’alcohol, fins i tot amb Ariadna davant.

La jove nena ja tenia edat suficient com per adonar-se de tot el que li estava passant i intentar refugiar-se a la seva habitació juntament amb el seu gos, un llaurador de 2 anys que es deia Pandi Pandi. La petita de vegades treia el cap al passadís quan escoltava molts crits per veure el que estava passant, fins que un dia va veure com el que ella considerava el seu pare agafava  la seva mare d’un braç i l’empenyia després d’haver-li pegat un fort cop de puny a l’ abdomen. Ariadna, espantada, es va amagar sota el seu llit a plorar ja que per culpa de la situació d’estrès que estava vivint es va quedar paralitzada sense saber què fer.

L’escena es va repetir durant un període relativament llarg de temps quan es parla d’aquest tipus de situacions (uns 3 mesos aproximadament), fins que, com havia passat amb l’assetjament escolar, Ariadna es va armar de valor i va decidir defensar la seva mare i posar-se davant de l’home abans que encaixàs un altre cop contra Mònica. Però Alejandro, sense pensar-ho dues vegades, va apartar la nena d’una empenta, i la va tirar a terra, a la qual cosa la mare va respondre amb una empenta cap al seu marit, i no va aconseguir moure’l més d’un metre i mig, cosa que va desencadenar una altra escena de violència a la “llar” de la “família”.

No va ser fins el Nadal del 2012 que Mònica va agafar aire i va denunciar el seu encara marit i agressor Alex, ja que en llegir amb llàgrimes als ulls la carta dels regals que volia la petita, es va sorprendre en veure que l’únic que havia escrit era “Estimat Pare Noel, aquest any només et demano que li donis el valor a la meva mare per portar a aquest home dolent a la policia perquè li deixi de fer mal. Amb amor, Ariadna”.

Dos mesos més tard, Àlex i Mònica ja estaven divorciats i el jutge havia posat una ordre d’allunyament que prohibia que l’home s’acostés a la casa on vivien mare i filla per menys de 50 metres, cosa que va complir. Fins que el dia del 12è aniversari de la nena, el juliol de 2014, va aparèixer a la casa. Mònica, la mare, va obrir la porta, però no li va donar ni temps a reaccionar quan Àlex va treure una pistola per disparar a la dona de 29 anys, la qual va caure desplomada al terra del rebedor de la casa. Ariadna ho havia vist tot amagada darrere la porta de la cuina, que estava a uns 3 metres de l’entrada. L’home se’n va anar el més ràpid que va poder en la seva moto, sense adonar-se que la petita era allà.

La destrossada nena es va quedar agenollada al costat del cos sense vida i sagnant de la seva mare, juntament amb Pandi, que estava plorant de veure plorar la seva petita propietària. Tres cotxes de policia van arribar en qüestió de segons acompanyats de dues ambulàncies. Es van endur  la jove per tranquil·litzar-la i intentar trobar-li una casa d’acollida com més aviat millor, a la qual cosa ella va dir que volia anar juntament amb el seu gos a on hagués d’anar, cosa que li van concedir.

L’endemà, havien trobat alguna cosa a la qual Ariadna havia considerat llar, però no va trigar a canviar de família, ja que els seus pares d’acollida estaven descontents amb la petita perquè estava seriosa sempre, gairebé ni parlava i no volia sortir de la seva habitació. Per evitar preguntes, als pares adoptius no se’ls havia dit la raó real per la qual Ariadna estava en adopció, sinó que es va dir que els seus pares no es podien fer càrrec d’ella i quan tenia tan sols un any la van donar en adopció i que des de llavors va de casa en casa. Després d’uns mesos buscant una llar per a la nena i el seu gos, van trobar un lloc perfecte, una casa als afores de Santa Maria, un poble molt bonic a 15 minuts amb cotxe de l’institut en el qual començaria Ariadna aquell mateix mes. La petita va començar les classes al segon trimestre, ja que la policia va veure necessari que la nena pogués tenir un temps per intentar assimilar tot el que havia passat.

La que seria la seva nova família estava composta per una dona de 38 anys, un home de 40 anys, un nen de també 12 anys anomenat Pau, una nadó de 3 mesos i una gossa, la mascota de la casa.

El temps anava passant i Ariadna va començar a ser feliç després de força temps. A l’institut tot anava bé, ja que era una nena molt maca i intel·ligent que va aprendre a fer amics ràpidament gràcies al seu “germà” Pau.

Van passar 2 anys i tot seguia anant bé, era una de les millors alumnes, en totes les assignatures treia excel·lents, algun nen es ficava amb ella de tant en tant, però Pau la defensava com si fossin germans de sang. La gent l’estimava i com més anaven passant els dies ella era més alegre. Però al contrari del que sempre diuen els contes, que tots els finals són feliços, el seu va ser molt tràgic. Un mes més tard del seu 16è aniversari, hi havia la família al complet fent una volta per l’Arenal, passejant pel costat de la platja, quan els dos pares se’n van anar amb la seva filla petita, de quatre anys, a comprar uns gelats, mentre Ariadna i Pau estaven esperant asseguts al petit mur que separa la sorra del carrer. Aquests gelats mai arribarien, ni els seus pares adoptius ni la seva germana petita, ja que, el mateix home que havia estat com el seu pare deu  anys enrere i al qual els policies mai havien arribat a aturar, els havia seguit fins allà per acabar amb el que havia començat feia quatre anys, destruir la felicitat de la nena que va aconseguir que Mònica ho denunciàs. Va passar amb un cotxe a tota velocitat per la carretera per la qual estava creuant la família de la nena, atropellant els pares i la petita de quatre anys, i els va matar a l’instant, la qual cosa deixaria en xoc als dos adolescents. A partir d’aquest moment, Pablo i Ariadna es quedarien amb els avis paterns del noi i amb les seves dues mascotes. Però, òbviament, res tornaria a ser el mateix…

Diuen que tota història té un ensenyament, però sincerament, jo a aquesta li’n veig dos. D’una banda, no totes les històries tenen un final feliç; i per una altra, el dolor pot arribar a la teva vida en qualsevol moment i de qualsevol forma, així que sempre cal estar preparat per assimilar-lo i seguir endavant sigui com sigui.

Judit García Hernández, 4t ESO B

Anuncis