TORNAR A COMENÇAR (Carla Verdera Planells, 1r de batxillerat)

Després d’una bona estona pensant vaig arribar a la conclusió que el que millor podia fer era un poema objecte quotidià, és a dir, un poema que representàs el que estam vivint aquests dies a casa.

Tornar a començar és un poema il·lustrat amb una rentadora i uns pots de sabó que representen un canvi de vida en la persona, un nou començament ple de noves oportunitats. La clau d’aquest poema rau en el que pot arribar a significar un acte tan simple com rentar la roba, però que en aquest cas va un poc més lluny, ja que estam esborrant tot el que ens hagi causat patiment i dolor. Dins la rentadora podem ficar tots els nostres mals per, quan hagi acabat la neteja, tornar a incorporar-los a la nostra vida d’una manera diferent, més sana. 

Quan vaig tenir aquesta idea, immediatament vaig pensar en  les dones que han patit qualque tipus de violència de gènere, tant de bo existís un aparell on poder ficar tot el patiment viscut per tornar a viure sense por. Això és el que ens està dient aquest poema, quan trobis que una situació ha arribat al seu límit i sigui el moment d’aturar, el millor que pots fer és llençar allò que et fa mal  i esborrar-ho de la teva vida per sempre i intentar reconduir-la pel camí correcte. 

El que m’agradaria transmetre amb aquest poema és que sempre podem trobar una sortida al patiment, no ens hem de quedar de mans creuades mentre ho estam passant malament, sinó tot al contrari, posar-hi remei com en aquest cas, tornant a començar des de zero.

 

SENTITS (Andrea Ruz Navarro, 1r de batxillerat)

¿Què diríeu que es veu a la imatge? A simple vista podem pensar que només és una mà agafant un encenedor i al costat, la seva ombra. Però què hi ha del significat? Què ha passat amb allò d’aturar-nos a fixar-nos en els petits detalls?

Fa ja un temps vaig llegir que el foc no tenia ombra i vaig pensar que era impossible, que no podia ser. Després em vaig aturar a pensar i em vaig adonar que tenia sentit: una ombra és el fenomen que es produeix quan un objecte intercepta la llum i no la deixa passar, per tant, a causa d’això, és normal que el foc no tingui ombra perquè és el que està generant la llum. De tota manera, sempre he estat una persona acostumada a veure l’altra part de tot, m’agrada observar que és el que hi ha darrere cada objecte, cada fenomen, cada acció, etc. i trobar un sentit o un missatge ocult entre “les ombres”, mai millor dit. I així, va ser com vaig trobar el missatge que per mi es troba ocult dins el fenomen del foc. Normalment no ens aturam a observar el que hi ha al nostre voltant, ja sigui perquè tenim pressa, perquè anem pensant en altres coses, etc. I, per tant, com he dit al principi, miraríem la imatge i pensaríem què és això, només una mà agafant un encenedor o en tot cas no aturaríem per veure la imatge, potser ni ens adonem que hi ha una imatge, però en cas de fixar-nos què passaria si només poguéssim veure l’ombra de la imatge? Pensaríem que es una mà agafant un encenedor, i pensaríem que està apagat, potser ni donaríem opció a pensar que podria estar encès, perquè sembla impossible, hauríem de poder veure l’ombra del foc. És això el que vull dir, és a dir, no tot el que veiem és tal com sembla, sempre hi ha alguna cosa darrere i no per deixar de veure-ho deixa de ser real o possible.

En conclusió, ens hem acostumat a anar de pressa pertot arreu i hem deixat de fixar-nos en els petits detalls, de manera que ens oblidem d’algunes coses que succeeixen al nostre voltant o no pensem en allò que no ens afecta directament d’alguna manera. Hem de tornar a fixar-nos en el nostre voltant, perquè la vida passa ràpid, només en tenim una, i si la desaprofitem fent allò que no ens agrada o no gaudim de tot el que ens envolta com si fos la primera vegada que ho veiem, arribarà un moment en què ens aturarem de veres i voldrem tornar enrere per aprofitar tot el temps perdut.

Ángel Femenía Camino, 1r de batxillerat

Dins qualsevol problema hem tingut dos enemics enfrontats, el nostre cor i el nostre cervell. Li dic que m’agrada? Torn amb ella? Li dic la veritat? Val la pena lluitar per això? Sempre han estat dos enemics però a la vegada han estat un sol. De vegades ens hem de fer amics del nostre adversari per tal de poder continuar endavant i així és. Imaginem una situació que actualment es pot repetir bastant, hem d’anar a un jutjat perquè el nostre pare/mare ha comès un delicte i nosaltres hem estat testimonis del que ha passat. En aquest moment, què et passa pel cap? I pel cor? Potser és un dels pitjors sentiments que hi pot haver, pols oposats enfrontats cara a cara. Idò això romandrà dins nostre durant tota l’ existència de l’ésser humà encapsulant-nos dins quatre parets obscures, sense gens de llum i sense poder veure la sortida, sense cap empenta per poder raonar, amb ansietat, sense poder respirar i així amb un caramull de sentiments negatius per l’única raó de resoldre una qüestió tan simple com, m’estima o no m’estima? Amb tot això he arribat a una conclusió: si per alguna cosa ens diferenciem de la resta d’animals és pel que hi ha dins el nostre cap, així que empra el cervell i posa el punt final amb el cor.

IGUALS PERÒ DIFERENTS (Marga Nova, 1r de batxillerat)

El meu poema objecte, com bé diu el títol, tracta de ser iguals o presentar similituds però a la vegada ser diferents o inclús ser pols oposats. Ho he volgut representar amb dos ingredients que és evident que tenen un aspecte molt similar però tenen gusts totalment contraris. Consider que això es pot comparar i relacionar amb les persones, que encara que tenguem o lluitem per tenir els mateixos drets, pensam i ens expressam de manera diferent, per sort. La diversitat és la base de la vida i del progrés.

Quan vaig començar a pensar en el poema objecte que volia fer, vaig valorar algunes idees com  algun sentiment que tengués a veure amb la situació de confinament que estam vivint. D’aquí va venir la idea de la confusió, títol que en principi pensava posar al poema, ja que en aquests moments estam un poc confosos amb el que pot passar, és estrany. I així em va venir al cap la idea del sucre i la sal però no vaig saber com seguir i em vaig bloquejar. Finalment, he decidit canviar de camí i centrar-me més en les similituds i les diferències entre les persones. Potser no sigui la millor opció però som humans.

El sucre i la sal són dos ingredients molt bàsics i utilitzats per fer tot tipus de menjars que tothom té a ca seva. Si els tastam, notarem fàcilment les diferències de gust. Per contra, si els observam són pràcticament homogenis.

Les persones, com el que hi ha representat a la imatge, compartim moltes semblances entre nosaltres, tenim ulls, boca, cor i lluitam per tenir els mateixos drets i per la igualtat de gènere. Però també hi ha aspectes que ens diferencien: tenim opinions diferents, ens expressam d’una altra manera i pertanyem a cultures diferents. Encara així, hem de conviure junts.

Com bé diu na Rosa Luxemburgo “Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.”