L’últim que recorda abans que els seus ulls es tanquin per complet són uns petits braços envoltant-li la cintura. Tot és negre. Només es veu negre al seu voltant.

– Hi ha algú aquí? – la jove noia pregunta atemorida.

Silenci. Ningú respon. ‘Corre, no miris enrere’. Una cosa al cap de la nena li diu, ‘corre abans que sigui tard i t’atrapi’. Torna a parlar. Fa cas omís. Es queda mirant pels voltants intentant veure alguna cosa. Només es veu negre. Intenta moure’s, mou un peu, l’altre. I de sobte, veu algú. Una petita figura, un nen petit aquí al costat d’ella. Aquest el mira innocentment, amb els ulls aiguats i una mica vermells pel plor anterior.

– Els teus ulls són blaus, com els meus – la nostra jove protagonista torna a parlar.

– Això és dolent, a ell li encanten les persones amb ulls blaus – el petit mira la nena als ulls per primera vegada. I és cert. Tot dos tenen els ulls blaus. Just com a ell li agraden.

– Hem de córrer – el petit estira la nena perquè es mogui.

Tot dos comencen a córrer, en un espai negre, sense un rumb segur. Una cosa els deté amb una força sobrenatural. El petit mira la nena atemorit, sabent el que passarà en uns minuts. Ella, confosa, es posa davant de l’infant en un intent de protegir-lo.

– No podrás escapar de la meva persona per molt temps, Emma – una veu greu i ronca parla.

L’ara anomenada Emma tremola al seu lloc. I el petit només observa els seus moviments. Una ombra es fa present a la banda esquerra de tots dos nens. Tant Emma com el petit observen la figura. Cabells arrissats, figura alta i musculosa. Un home adult. Aquesta d’esquena.

– Acosta’t, petit – diu l’estranya figura.

El petit d’ulls blaus segueix les seves ordres. El silenci ha tornat. Emma tanca els ulls amb por. Uns minuts de silenci no fan mal a ningú, veritat? S’escolta com un pes mort cau a terra. Emma obre els ulls. Observa la figura de l’infant d’ulls blaus, ara amb una expressió morta. Igual que ell, també mort. Alguna cosa toca la seva espatlla dreta. La jove d’ulls blaus es gira per observar qui l’ha tocada. La figura estranya té una pistola a la mà. Apuntant directament el pit de la noia. Emma mira els ulls de la figura, d’un verd entranyable, un verd únic. I tan aviat com obre la seva petita boca per a dir que reconeixia aquests ulls, se sent un tret.

Emma Parker va ser assassinada pel seu pare, a l’edat de 7 anys. Aquest també va matar a William Parker, el seu fill menor, a l’edat de 4 anys. Tots dos posseïen uns ulls blaus únics. I alguna vegada van brillar sota la llum de la lluna, cert?

Andrea Buendía, 4t A