El meu poema visual representa la vida d’una persona, passant per la infància, l’adultesa i la mort.

He triat l’espelma com a símbol d’aquest viatge perquè la vida és igual de curta que el que dura una espelma en consumir-se. Passa tan aviat que tan sols t’adones de la importància que té quan ja no ets en aquest món. També, representa la quantitat d’energia que té una persona en cada etapa. Per exemple, quan som nins tenim més forces i som més inquiets que no quan som vells, que ens costa molt caminar…

La primera espelma és la de la infància, que s’encén amb el nostre naixement. Està sencera perquè és quan comença la gran aventura que és viure, quan som nins innocents que l’únic que volem és jugar i riure, i no som conscients de la crua veritat del món en què vivim els éssers vius.

La segona és la de l’adultesa, que ja està una mica fosa per tot el que ha viscut quan érem joves. Ja hem deixat aquella innocència característica d’un nin i començam a veure les coses amb perspectiva, adonant-nos que la vida no són flors i violes.

Per últim, ja no hi ha una espelma, perquè ja hem mort. Ja s’ha fos tot i només queda un plat que representa els records dels éssers estimats, que encara ens aprecien i ens valoren, fins i tot sent morts. Per aquest motiu, no haurem abandonat aquest planeta del tot, ja que romandrem en els cors dels altres.

Per a mi, la vida és un sospir. En qualque moment s’acabarà, i per això, quan sigui la meva hora vull dir “no me’n penedeixo de res”.

Ariadna Román Gordillo, 4tD