Començam la història de l’any 1973, concretament en temps de la loteria de Nadal. Jo en aquell any era un xiquet de divuit anys. Amb divuit anys ja estava treballant a una tenda de roba molt famosa on cobrava molts diners al mes i, si continuava bé durant un temps, ja em podria independitzar. Però un dia vaig tenir molta de sort.

A la tenda, hi venien moltes ancianes. Jo em vaig fer molt amic d’una i ens fèiem favors mutus, però aquesta senyora tenia com una alegria interior. La seva cara no ho demostrava però ella era molt bona dona.

Un dia aquesta senyora va venir a la tenda i em va demanar si volia un dècim de loteria i jo vaig dir que no creia en aquests coses, però ella va insistir tant,  per ella era tan important, que l’hi vaig agafar, i ella em va fer una abraçada i va escriure al dècim un carrer amb un número. Quan el vaig agafar vaig mirar cap endavant i ja no hi era.

El dia del sorteig  no estava molt atent, i vaig dir a la meva mare que vigilés per si un cas. Després de vint minuts la mare es va posar a cridar i  vaig anar corrents per demanar-li què passava. Ella em va dir que m´havia tocat la loteria i em vaig quedar atònit.

Al dia següent volia anar a bescanviar el dècim però abans de tot vaig anar a l´adreça  que  hi havia al bitllet.

Em va costar un poc arribar-hi però quan hi vaig arribar hi havia una casa. Vaig tocar molt estranyat, però no va obrir ningú. Després d’insistir per una bona estona, em vaig girar i vaig veure que hi havia una carta per en Francesc Olivar Mendoza, que així és com em dic. Vaig obrir la carta i hi havia  un text. El vaig començar a llegir i posava:”Francesc meu, no volia dir-te res, però tenc una malaltia letal. Sé que et sorprendràs, però el dècim que t’he donat, ja sabia que tenia el premi. No vull donar-te explicacions de com ho he sabut, però vull que gaudeixis del premi al màxim possible, perquè per a mi  has estat com un fill i ets l’únic que m’has tractat bé des de sempre. Ara jo des del cel veuré tot el que facis i et protegiré sempre”.

Ara després de quaranta anys ho record i pens que ella em va resoldre la vida i sé que sempre em protegirà a mi i a la meva família. Perquè gràcies a na Victòria, ara podré cuidar la meva filla, que en el seu honor, du el seu nom.

José Carlos Ruiz, 2n B

Advertisement