Cerca

LA PÀGINA

Per estar al dia

Categoria

Llengua catalana

Recull de Literatura i Foto Jove 2020

Enhorabona a tots els alumnes de Son Rullan que hi heu participat. En començar el curs,  en rebreu  un exemplar en paper perquè eltengueu de record.

Click to access Recull_Literatura_Foto_Jove_2020.pdf

POEMES OBJECTE

TORNAR A COMENÇAR (Carla Verdera Planells, 1r de batxillerat)

Després d’una bona estona pensant vaig arribar a la conclusió que el que millor podia fer era un poema objecte quotidià, és a dir, un poema que representàs el que estam vivint aquests dies a casa.

Tornar a començar és un poema il·lustrat amb una rentadora i uns pots de sabó que representen un canvi de vida en la persona, un nou començament ple de noves oportunitats. La clau d’aquest poema rau en el que pot arribar a significar un acte tan simple com rentar la roba, però que en aquest cas va un poc més lluny, ja que estam esborrant tot el que ens hagi causat patiment i dolor. Dins la rentadora podem ficar tots els nostres mals per, quan hagi acabat la neteja, tornar a incorporar-los a la nostra vida d’una manera diferent, més sana. 

Quan vaig tenir aquesta idea, immediatament vaig pensar en  les dones que han patit qualque tipus de violència de gènere, tant de bo existís un aparell on poder ficar tot el patiment viscut per tornar a viure sense por. Això és el que ens està dient aquest poema, quan trobis que una situació ha arribat al seu límit i sigui el moment d’aturar, el millor que pots fer és llençar allò que et fa mal  i esborrar-ho de la teva vida per sempre i intentar reconduir-la pel camí correcte. 

El que m’agradaria transmetre amb aquest poema és que sempre podem trobar una sortida al patiment, no ens hem de quedar de mans creuades mentre ho estam passant malament, sinó tot al contrari, posar-hi remei com en aquest cas, tornant a començar des de zero.

 

SENTITS (Andrea Ruz Navarro, 1r de batxillerat)

¿Què diríeu que es veu a la imatge? A simple vista podem pensar que només és una mà agafant un encenedor i al costat, la seva ombra. Però què hi ha del significat? Què ha passat amb allò d’aturar-nos a fixar-nos en els petits detalls?

Fa ja un temps vaig llegir que el foc no tenia ombra i vaig pensar que era impossible, que no podia ser. Després em vaig aturar a pensar i em vaig adonar que tenia sentit: una ombra és el fenomen que es produeix quan un objecte intercepta la llum i no la deixa passar, per tant, a causa d’això, és normal que el foc no tingui ombra perquè és el que està generant la llum. De tota manera, sempre he estat una persona acostumada a veure l’altra part de tot, m’agrada observar que és el que hi ha darrere cada objecte, cada fenomen, cada acció, etc. i trobar un sentit o un missatge ocult entre “les ombres”, mai millor dit. I així, va ser com vaig trobar el missatge que per mi es troba ocult dins el fenomen del foc. Normalment no ens aturam a observar el que hi ha al nostre voltant, ja sigui perquè tenim pressa, perquè anem pensant en altres coses, etc. I, per tant, com he dit al principi, miraríem la imatge i pensaríem què és això, només una mà agafant un encenedor o en tot cas no aturaríem per veure la imatge, potser ni ens adonem que hi ha una imatge, però en cas de fixar-nos què passaria si només poguéssim veure l’ombra de la imatge? Pensaríem que es una mà agafant un encenedor, i pensaríem que està apagat, potser ni donaríem opció a pensar que podria estar encès, perquè sembla impossible, hauríem de poder veure l’ombra del foc. És això el que vull dir, és a dir, no tot el que veiem és tal com sembla, sempre hi ha alguna cosa darrere i no per deixar de veure-ho deixa de ser real o possible.

En conclusió, ens hem acostumat a anar de pressa pertot arreu i hem deixat de fixar-nos en els petits detalls, de manera que ens oblidem d’algunes coses que succeeixen al nostre voltant o no pensem en allò que no ens afecta directament d’alguna manera. Hem de tornar a fixar-nos en el nostre voltant, perquè la vida passa ràpid, només en tenim una, i si la desaprofitem fent allò que no ens agrada o no gaudim de tot el que ens envolta com si fos la primera vegada que ho veiem, arribarà un moment en què ens aturarem de veres i voldrem tornar enrere per aprofitar tot el temps perdut.

Ángel Femenía Camino, 1r de batxillerat

Dins qualsevol problema hem tingut dos enemics enfrontats, el nostre cor i el nostre cervell. Li dic que m’agrada? Torn amb ella? Li dic la veritat? Val la pena lluitar per això? Sempre han estat dos enemics però a la vegada han estat un sol. De vegades ens hem de fer amics del nostre adversari per tal de poder continuar endavant i així és. Imaginem una situació que actualment es pot repetir bastant, hem d’anar a un jutjat perquè el nostre pare/mare ha comès un delicte i nosaltres hem estat testimonis del que ha passat. En aquest moment, què et passa pel cap? I pel cor? Potser és un dels pitjors sentiments que hi pot haver, pols oposats enfrontats cara a cara. Idò això romandrà dins nostre durant tota l’ existència de l’ésser humà encapsulant-nos dins quatre parets obscures, sense gens de llum i sense poder veure la sortida, sense cap empenta per poder raonar, amb ansietat, sense poder respirar i així amb un caramull de sentiments negatius per l’única raó de resoldre una qüestió tan simple com, m’estima o no m’estima? Amb tot això he arribat a una conclusió: si per alguna cosa ens diferenciem de la resta d’animals és pel que hi ha dins el nostre cap, així que empra el cervell i posa el punt final amb el cor.

IGUALS PERÒ DIFERENTS (Marga Nova, 1r de batxillerat)

El meu poema objecte, com bé diu el títol, tracta de ser iguals o presentar similituds però a la vegada ser diferents o inclús ser pols oposats. Ho he volgut representar amb dos ingredients que és evident que tenen un aspecte molt similar però tenen gusts totalment contraris. Consider que això es pot comparar i relacionar amb les persones, que encara que tenguem o lluitem per tenir els mateixos drets, pensam i ens expressam de manera diferent, per sort. La diversitat és la base de la vida i del progrés.

Quan vaig començar a pensar en el poema objecte que volia fer, vaig valorar algunes idees com  algun sentiment que tengués a veure amb la situació de confinament que estam vivint. D’aquí va venir la idea de la confusió, títol que en principi pensava posar al poema, ja que en aquests moments estam un poc confosos amb el que pot passar, és estrany. I així em va venir al cap la idea del sucre i la sal però no vaig saber com seguir i em vaig bloquejar. Finalment, he decidit canviar de camí i centrar-me més en les similituds i les diferències entre les persones. Potser no sigui la millor opció però som humans.

El sucre i la sal són dos ingredients molt bàsics i utilitzats per fer tot tipus de menjars que tothom té a ca seva. Si els tastam, notarem fàcilment les diferències de gust. Per contra, si els observam són pràcticament homogenis.

Les persones, com el que hi ha representat a la imatge, compartim moltes semblances entre nosaltres, tenim ulls, boca, cor i lluitam per tenir els mateixos drets i per la igualtat de gènere. Però també hi ha aspectes que ens diferencien: tenim opinions diferents, ens expressam d’una altra manera i pertanyem a cultures diferents. Encara així, hem de conviure junts.

Com bé diu na Rosa Luxemburgo “Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.”

 

 

La pell freda. Crítica

Aquesta redacció és una crítica de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol, una de les lectures de 1r de batxillerat.

LA VIOLÈNCIA CONTRA ELS MÉS FEBLES

De forma natural i generalitzada, l’ésser humà tendeix a discriminar i sentir-se superior als més febles, a les classes socials més baixes, als països en vies de desenvolupament, etc. Aquestes diferències poden ser intencionades o, fins i tot, invisibles per a alguns.

Les intencionades són les idees que inciten a l’odi i propaguen un discurs discriminatori, com poden ser el masclisme, el racisme, la xenofòbia, i una llista interminable d’altres ideologies d’aquest tipus.

D’altra banda, trobam les diferències no intencionades, que van implícites en la societat i que no són causades per voluntat d’algú. Alguns exemples poden ser el sostre de vidre per a dones i altres minories o cert tipus d’acudits o cançons que, sense adonar-nos-en, ens fiquen al cap alguns valors retrògrads i d’odi o rebuig cap a determinats col·lectius.

A «La pell freda» es poden trobar clarament exemples d’ambdós tipus de discriminació. Per una banda, el desconeixement i la por de les criatures de l’illa fa que lluitin contra elles dia rere dia sense plantejar-se tan sols tractar de crear la pau amb els animals. I de l’altra, quan el senegalès Sow fa un comentari sobre els blancs o quan el protagonista de la història utilitza ‘‘austríac’’, la nacionalitat de Batís, de forma despectiva podem veure com la gent té des de sempre – ja que actualment, encara que en menor mesura, també hi ha moltes persones amb aquestes idees – certs valors al cap que fins i tot sense que ho vulguin són molt discriminatoris.

Per això crec que la novel·la d’Albert Sánchez és, en part, una crítica als valors discriminatoris i discursos d’odi que encara perduren a la societat.

Francisco Javier González Solís, 1r Batxiller C

 

Talents literaris. Som un fantasma

Jo ja estic més que fart d’aquesta situació! Qui va dir això de “només trobaré consol amb la mort” podria anar-se’n a donar-se cops al cap contra algun mur! Fart! Fart estic de ser un fantasma!

Només fa quatre mesos i mig que he mort i ja em pareix una eternitat. Temps més que suficient de fer totes aquestes bestieses que fa la gent quan es converteix en fantasma: volar, veure si la mà li traspassa l’estómac, turmentar a aquell viu que du tota la vida tocant els nassos… Sí, tot allò que hagis vist a les pel·lícules de fantasmes ho he fet en un temps rècord. Parlant d’això, vosaltres, als que encara vos batega el cor i la vostra sang circula, teniu una absurda quantitat de prejudicis cap a nosaltres. Per exemple: jo no duc un llençol blanc al damunt; duc una camiseta verda de mànigues curtes, unes bermudes grises i unes sandàlies. Per què? Resulta que he mort aquest estiu, així que ara que s’apropa l’hivern tota l’estona tinc fred i esgarrifances i a més, com que ara no estic viu, tinc la pell blanca tot i que havia anat a la platja cada dia. Fixa’t tu si la mort és punyetera!

També està el fet que sóc molt sociable i la gent m’ignora. T’ho pots creure? Ni que fos invisible! I els meus companys de cementeri… Buf! No em faceu parlar! Quina parella insofrible: un que parla menys que una tomba (si tracta de somriure abans es parteix els llavis) i l’altre s’anomena Portergeist i és un pesat de categoria.

En resum, nois, gaudiu de la vida, que jo estic mort d’avorriment!

Marta Sans, 3r ESO C

Joana Maria Cladera guanya el concurs de relats de les Biblioteques Municipals

Orgullosos de tenir-te d’alumna, Joana Maria! Enhorabona!

Soc invisible

En Jaume des de petit estava convençut que tenia el poder de la invisibilitat davant les al.lotes. Cap li feia cas, ni el miraven, era com si no existís. Durant anys va investigar com podia anul.lar aquest poder. Va llegir molts llibres, va veure moltes pel.lícules i va demanar consell als seus amics, però res, no trobava la fórmula. Als vint-i-dos anys seguia sol i trist. L’única dona que el podia veure era la seva mare que l’ajudava i li explicava que qualque dia trobaria una persona tan especial i bona com ell. En  Jaume sempre li contestava “no m’agrada, però hauré de lluitar amb això”.

Un dia en Jaume va anar al bar “Le Prix” perquè estava convidat a l’aniversari del seu millor amic, en Pere. Quan en Jaume va anar a la barra a demanar una cervesa, la cambrera no el va veure, com sempre, i una dona que semblava de la mateixa edat va murmurar: “Pobret, com passen d’ell!”
En Jaume va mirar aquella dona alta, de cabells castanys i ulls blaus i li va dir: “Em pots veure?”. Ella, sorpresa, li va contestar: “Sí, tu em pots veure? Com pot ser això!”
Els dos al.lots al.lucinaven, es varen quedar mirant sorpresos.

Es varen passar tota la nit parlant i varen quedar per un altre dia. Així, durant mesos, Jaume i Marta van anar al parc d’atraccions, de viatge, van conèixer a molta gent…

Al final es van casar i van formar una família.Tots dos es van adonar que no eren invisibles, no existía el poder de la invisibilitat, sinó que no havien trobat la
persona adequada. Perquè hi ha gent que no val la pena i et fan sentir malament com si no existissis, però quan trobes la persona idònia et sents feliç i visible per tot el
món.

Ariadna Román Gordillo, 1r E

Concurs Coca-Cola 2019

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En el concurs de relat breu organitzat per Coca-Cola a Balears, han resultat guanyadores d’un segon i un tercer premi dues alumnes nostres de 2n d’ESO: Tania Puente Alzate (relat en català, 2n premi) i Marta Sans Carreño (relat en castellà, 3r premi). Enhorabona!

 

La meva última setmana

Avui m’han dit que només tenim una setmana de vida. Estic molt trista perquè hi ha moltes coses que m’agradaria fer abans de morir, com anar a esquiar, ja que a Mallorca quasi no neva. També m’agradaria viatjar per tot el món i d’aquesta manera poder conèixer les cultures d’altres països diferents del meu. Crec que el que faré aquests dies és viure la meva vida normal i viatjar amb la meva família i ajuntar els meus éssers estimats més llunyans que per motius i circumstàncies no estan en la meva vida diària. Una vegada reunida tota la família, celebrarem una gran festa on podrem ballar, cantar, riure i viure el moment al màxim sense pensar en el que ens pugui passar demà. També voldria agrair al meu pare perquè sempre ha estat afectuós i comprensiu amb mi i a la meva mare per cuidar-me en els moments que he estat malalta, m’ha donat suport en tot i sempre m’ha ajudat en el que necessités. Gràcies també a la meva germana, que llevat de totes les baralles, l’he estimada, li he donat suport i l´he respectada.

A més m’agradaria demanar perdó  a aquelles persones a qui he pogut fer mal sense adonar-me’n.

NATALIA NAVARRO GORDILLO 3rB

Diari. La meva darrera setmana

Dissabte, 11 de maig del 2019

     Intent assimilar tot el que vaig trobar el dia anterior, és difícil acceptar que tot acabarà. Mentre berén el meu cap no atura de fer voltes pensant tot el que pot succeir. La meva família no atura de preguntar-me què passa ja que estic molt distreta. Me´n vaig a dormir més prest que habitualment per deixar de pensar.

Diumenge, 12 de maig del 2019

     En despertar-me torn a ser conscient del que podrà passar. Baix a berenar amb la meva família i en pujar a la meva habitació me n´adon   que no puc seguir aguantant aquesta informació. No vull fer mal a la meva família però no puc contar-ho. Em fic al bany i agaf un pot de pastilles, ho pens i decidesc prendre-les, millor acabar amb tot ja…

Dilluns, 13 de maig del 2019

     Em despert amb un intens mal de cap i una forta llum blanca que dona de cop als meus ulls. Després de parpellejar diverses vegades m’acostum a la llum, observ el meu entorn i m´adon  que estic a una habitació d’hospital. Als minuts de despertar veig els meus pares entrar per la porta amb cara preocupada. Els meus pares comencen a explicar-me què vaig fer ja que jo no recordava com havia arribat allà. Després d’explicar-m´ho comencen a tornar-me els records. Com ja és de nit m’adorm.

Dimarts, 14 de maig del 2019

     Em donen l’alta a les 10h. En arribar a ca meva començ a investigar tot el que puc per trobar una raó a tot. En arribar la tarda jug  una estona amb el meu germà a futbol per poder oblidar-me de tota la situació i passar més temps amb ell ja que s’apropa la nostra fi.

Dimecres,15 de maig del 2019

    Al dematí vaig a l’institut com si no passàs res, convers amb els meus amics i parlam de temes trivials. Ja a la tarda faig un pla mestre per atracar un banc, enviï un missatge a uns contactes i els explic tot el pla. Tot pot sortir perfecte.

Dijous, 16 de maig del 2019

    Atracam el banc amb èxit, ens duim els doblers necessaris per poder sortir del país i aguantar un dia més. Me´n duc a la meva família a Austràlia per passar el nostre darrer dia.

Divendres, 17 de maig del 2019

    Avui fa una setmana que va començar tot, avui fa una setmana que vaig trobar aquells papers, avui és el darrer dia. L’atac alienígena comença avui. Començ a escoltar renous estranys i em pos alerta, mir per la finestra i tot pareix ser un caos, cauen esferes lluminoses del cel, una ve cap a mi, això…

(l’escriptora mor abans d’acabar i el diari és trobat 139 anys després)

Esther Hernández Sánchez 3rB

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑