Cerca

LA PÀGINA

Per estar al dia

Categoria

Llengua catalana

La fi del món

Què faries si ens diguessin que la setmana que ve el món s’acabarà?

Aquest pensament recorre el meu cap a altes hores de la nit. He arribat a la conclusió que faria tot el possible per trobar la pau mental, abans del meu últim sospir.

Després de rebre aquesta tràgica notícia, probablement em donaria un atac d’ansietat per adonar-me que moriré abans de complir els meus objectius i somnis. Quan ja hagués assimilat els fets, començaria a donar moments inoblidables a la meva vida. Em deixaria d’importar l’opinió de la gent, diré tot el que he de dir. També mostraré els meus sentiments a les persones que estim i donaré les gràcies a totes les persones que en algun moment em varen fer feliç. Realment, en aquell moment donaré les gràcies a totes les persones que en algun moment em varen fer feliç. Realment, en aquell moment en què m’adonés que els meus minuts s’acabarien, començaria a viure la vida que sempre vaig voler.

En conclusió, jo pens que tendria per primera vegada un sentiment total de llibertat, que no importarien les conseqüències dels meus actes. Encara que tendria una sensació d’asfíxia constant per saber que el meu món s’acaba sense poder fer res al respecte. Crec que hauríem de viure com si el món s’acabés, per poder viure realment bé. Encara que la vida són dos dies, hem de pensar el nostre futur i tenir en compte com afecten els nostres actes al nostre exterior. Comences a viure, quan saps que pots morir en qualsevol moment.

Núria Garcia Garcia

Diari de com ser un vampir jove

Estic mort, però no m’ho tingueu en compte. A veure, no estic mort com un d’aquells que estan tots fets pols. Pobrets, els anys no els han caigut bé. Jo no obstant sóc un vampir de més de 400 anys, per ser exactes 432 anys, 5 mesos, 2 dies, el vampir més temut i envejat de tot Transsilvània. Temut perquè quan era només un nin petit vaig ser nomenat el caçador de persones més gran. I envejat perquè, com ja us he dit, tots els monstres tenen enveja del meu cutis impecable. I molts us estareu preguntant, i què va ser de la teva vida mundana? No hi ha gaire per explicar, era tan sols un jove de 25 anys que s’havia llicenciat en psicologia per després acabar a la cua de l’atur, 5 anys d’estudi per a res. El més interessant va ser la meva conversió. El dia que em vaig convertir en vampir, no només jo em vaig convertir sinó mil persones més. Tot va començar un dia al poble de Westviu on vivia, en una tarda molt ennuvolada, el cel no tenia un color normal, tenia un color negre fosc. Quan aquest fum va arribar al poble la gent es va infectar i va començar a convertir-se en vampir. I aquí la meva història de com em vaig convertir.Com veieu no era gaire interessant, o com dic jo, no era cap col·lega guai .Com podeu veure soc un vampir modern. I bé, fins aquí la meva “vidabook” sobre la meva vida de vampir.Ja sabeu, podeu tornar per si voleu tips de bellesa o com viure una vida sana amb la dieta de la sang.

Samay Molina, 3r ESO B

Un somni estrany

L’últim que recorda abans que els seus ulls es tanquin per complet són uns petits braços envoltant-li la cintura. Tot és negre. Només es veu negre al seu voltant.

– Hi ha algú aquí? – la jove noia pregunta atemorida.

Silenci. Ningú respon. ‘Corre, no miris enrere’. Una cosa al cap de la nena li diu, ‘corre abans que sigui tard i t’atrapi’. Torna a parlar. Fa cas omís. Es queda mirant pels voltants intentant veure alguna cosa. Només es veu negre. Intenta moure’s, mou un peu, l’altre. I de sobte, veu algú. Una petita figura, un nen petit aquí al costat d’ella. Aquest el mira innocentment, amb els ulls aiguats i una mica vermells pel plor anterior.

– Els teus ulls són blaus, com els meus – la nostra jove protagonista torna a parlar.

– Això és dolent, a ell li encanten les persones amb ulls blaus – el petit mira la nena als ulls per primera vegada. I és cert. Tot dos tenen els ulls blaus. Just com a ell li agraden.

– Hem de córrer – el petit estira la nena perquè es mogui.

Tot dos comencen a córrer, en un espai negre, sense un rumb segur. Una cosa els deté amb una força sobrenatural. El petit mira la nena atemorit, sabent el que passarà en uns minuts. Ella, confosa, es posa davant de l’infant en un intent de protegir-lo.

– No podrás escapar de la meva persona per molt temps, Emma – una veu greu i ronca parla.

L’ara anomenada Emma tremola al seu lloc. I el petit només observa els seus moviments. Una ombra es fa present a la banda esquerra de tots dos nens. Tant Emma com el petit observen la figura. Cabells arrissats, figura alta i musculosa. Un home adult. Aquesta d’esquena.

– Acosta’t, petit – diu l’estranya figura.

El petit d’ulls blaus segueix les seves ordres. El silenci ha tornat. Emma tanca els ulls amb por. Uns minuts de silenci no fan mal a ningú, veritat? S’escolta com un pes mort cau a terra. Emma obre els ulls. Observa la figura de l’infant d’ulls blaus, ara amb una expressió morta. Igual que ell, també mort. Alguna cosa toca la seva espatlla dreta. La jove d’ulls blaus es gira per observar qui l’ha tocada. La figura estranya té una pistola a la mà. Apuntant directament el pit de la noia. Emma mira els ulls de la figura, d’un verd entranyable, un verd únic. I tan aviat com obre la seva petita boca per a dir que reconeixia aquests ulls, se sent un tret.

Emma Parker va ser assassinada pel seu pare, a l’edat de 7 anys. Aquest també va matar a William Parker, el seu fill menor, a l’edat de 4 anys. Tots dos posseïen uns ulls blaus únics. I alguna vegada van brillar sota la llum de la lluna, cert?

Andrea Buendía, 4t A

Una acampada especial

Lugares de España para hacer acampada libre o ir en autocaravana sin multas

Fa dos anys, vaig anar d’acampada amb l’escola a Sa Foradada i juro que mai m’oblidaré aquell moment i com vaig fer el major ridícul de la meva vida.

Era un divendres del mes de juny a la nit, i com no, als idiotes dels meus companys se’ls va ocórrer la genial idea de fer una prova de valor. Consistia a estar tot sol al bosc durant mitja hora. I al pobre de mi li va tocar fer-la. Quan ja estava tot sol amb l’única companyia dels arbres i qualque altre insecte, vaig escoltar el rugit d’algun animal famèlic. Al principi, vaig pensar que es tractava d’una broma dels meus companys, però quan vaig veure un llop que semblava no haver menjat en dies, vaig sortir corrent fins que em vaig adonar que m’havia perdut. De sobte, vaig veure entre la foscor una llum vermella. Aleshores, darrere meva va sortir un home cridant. Em vaig espantar molt i li vaig pegar un cop amb una pedra al cap. Temps després, em vaig adonar que estaven gravant una pel·lícula i l’ home del cop era el meu actor preferit. Després d’això, els monitors em van castigar una setmana.

Mai havia d’ haver acceptat el repte!

Ariadna Román Gordillo, 4tD

El músic

A l’illa de Mallorca,  hi havia un músic que al seu temps lliure, sempre, per poder inspirar-se, anava a mirar el cel. Li encantava veure els núvols i poder imaginar-se diferents formes d’objectes, persones o animals fantàstics.

El músic es va posar davall d’un arbre que estava ple d’ocells que cantaven una preciosa melodia. L’ intèrpret va agafar una branca de l’arbre i es va començar a imaginar que dirigia una orquestra protagonitzada per ocells molt petits. Mentre contemplava que bé que ho feien aquelles aus es va fixar en una aranya fent una feinada per poder fer una teranyina que finalment li va quedar molt bé. Simbolitzava que amb un gran esforç les coses surten genial.

El músic va tornar a ca seva a descansar i a començar a escriure la seva nova cançó. Al dia següent va tornar a l’arbre on es trobaven els ocells i va seguir amb aquesta rutina durant dues setmanes. El músic va fer molta feina.

Un dia hi havia menys ocells. L’ intèrpret es va estranyar molt. De cop va començar a sortir lava i el músic no tenia manera d’escapar. Estava tot ple de foc i l’artista, en veure que no podia sortir, va fer el que més li agradava: va tornar a dirigir la seva orquestra sense aturar mentre mirava la teranyina.

Quan pareixia el final… el músic es va convertir en un ocell! Va poder sortir de la lava i es va ajuntar amb la resta d’aus per cantar aquella preciosa melodia.

                                                                     Xisco Felipe Campins

Contant històries…

Començam el curs escrivint, treballant la part més creativa dels nostres alumnes. La professora Xesca Valentí ha proposat als seus alumnes de 3r d’ESO tres opcions de redacció:

  1. NO TENC TEMPS. Quina excusa! Quant temps fa que no seus amb un amic per mirar una posta de sol, mentre xerrau de les vostres coses? Creus que ho feim tot amb presses? La vida d´estudiant no et deixa temps per a res, o bé és que no ens organitzam bé el temps? Què voldries fer i no tens temps de fer?
  1. A la teva redacció pots parlar del que vulguis o contar una història però… hi ha d´haver les següents paraules: estiu, atractiu, viatge, amistat, imaginació, música, ball, històries, sentiments, mòbil.
  1. De les dues cartes de DIXIT que tens, tria´n una. Has de fer tot el possible per ser creatiu. Pots imaginar una història a partir del que veus. La carta és un pretext perquè siguis imaginatiu. Pots parlar dels teus sentiments i emocions a partir de les imatges. La carta et pot servir per recordar una pel·lícula, un fet, una anècdota, la teva infància, els teus problemes, les teves curolles. T´atreveixes?

I aquest ha estat el resultat.

Samay Molina Lopez, 3rB

Les meves donzelles em pentinen el cabell, mentre jo observ com va sortint el sol pel gran balcó de la meva habitació. Quan acaben em  demanen quin vestit vull per la gran festa que farà el meu pare per celebrar el meu compromís. Una vegada vestida i pentinada baix al gran saló de festes per veure si tot està preparat per quan venguin els reis de Lokilandia i el príncep Joseph, el meu promès. De sobte, les campanades del castell sonen anunciant que la festa i els reis han arribat. Corrent arrib a la porta em col·loc amb una “pose” altiva i elegant, poc després arriben els meus pares. Saludam a tots els plebeus i feim una reverència quan arriben els reis, igualment ells també  ens fan una reverència. Comença la festa i tots estan contents, jo aprofito que els meus pares estan ocupats per anar al servei. Surt per una porta petita a l’entrada principal, començ a caminar quan algú em tapa la vista amb una bossa negra o això crec perquè no hi  podia veure. Després de cridar i pegar sense èxit crec que hem arribat perquè em  tiren a terra i  em lleven la bossa. Mentre vaig obrint els ulls puc veure que m’han tancat en una… CARAGOLA, és de debò no pot ser, és ridícul. Amb un poc d’esperança cerc alguna finestra per escapar i…Bingo!! n´hi ha una, Amb molt esforç  hi arrib, i amb una pinceta i amb els llençols del llit de la cel·la, puc escapar. Corr el més de pressa que puc esperant trobar la llibertat que em varen robar.

LA BOSSA DELS PROBLEMES (de Carla Castro Guerrero, 4t ESO D)

Aquesta bossa és la culpable de guardar i administrar els teus problemes, des dels més comuns i estúpids, fins als més duradors i que més t’importen.

Aquestes preocupacions són presents sempre, en cada segon de vida. Sempre hi serà benvingut qualsevol turment nou. Però quan en desapareix un, el sac es buida, ell s’enfada, encara que sap que mai es buidarà del tot. Cada vegada que et sorgeixi un inconvenient més, t’acompanyarà on siguis, com qualsevol accessori. Cada objecte que envolta el dia a dia és un possible problema nou. Tens fam però no tens doblers per comprar, et xapen les ulleres de sol, et prenen la cartera o els documents més importants.

La finalitat d’això és saber quan donar importància a les coses o no, saber valorar i mirar la vida d’una altra manera, amb una altra perspectiva i que així, les coses puguin canviar.

Pot ser que en qualsevol instant de la vida, aquest sac d’amargor es torni ple de felicitat i moments inoblidables, on emmagatzemar tots els teus records viscuts al llarg de la teva vida i tots aquells problemes es tornin anècdotes que es puguin contar a l’endemà amb un somriure d’orella a orella.

La presa (d’Ariadna Román Gordillo, 4t ESO D)

Si dos anys enrere m’haguessin dit que avui estaria empresonat a la pitjor presó d’Espanya, pensaria que aquesta persona està boja o veu moltes pel·lícules policíaques d’aquestes que posen l’horabaixa. Qui diria que un noi amb un futur brillant acabaria en un lloc tan fosc com aquest? Cada vegada que miro entre les reixes només penso en aquell fatídic dia en què la vaig conèixer a ella.

Tot va començar un dilluns del mes de març a les set del dematí. Era la primera vegada que ens vèiem els candidats al Pulitzer, allà estava na Cristina de mirada trista i cabells negres com la nit. A l’instant que la vaig veure, em vaig enamorar dels seus ulls blaus com el cel i profunds com l’oceà. A les dues setmanes de conèixer-nos ja érem parella. El temps que vàrem estar junts va ser el millor de la meva vida. Un dia, em va demanar que robés uns documents confidencials de la universitat per a ella. I com un idiota ho vaig fer. Em va delatar i em van detenir per robatori i violència per així quedar com a guanyadora del premi que la va impulsar a l’èxit.

Mai no havia d’haver confiat en ella. Na Cristina m’ha convertit en el monstre que som ara. Abans jo era la presa, però quan surti, prepara’t perquè jo seré el caçador.

Lucía Gutiérrez Villamuelas, 4t ESO D 

De vegades un mateix voldria desaparèixer, però, realment ens sentiríem bé? 

Nosaltres seguim tots els dies una espècie de rutina on acabam fent coses quotidianes com ara pujar unes  escales, les nostres obligacions, entre altres estudiar i fins i tot  alguna vegada ens donam el gust d’estar  relaxats o també fer accions fora del que nosaltres diem “normals”. 

Per això no a tothom li ve de gust seguir la  rutina, i quan es compliquen les coses només volem  desaparèixer, potser sigui per por, vergonya, frustració, tristesa… Si ens adonam, els sentiments són la causa de tot. I és això el que als  adolescents tant ens afecta. 

No escric això per parlar de mi, però de segur que no soc l’única que se sent així. L’acció de voler  desaparèixer… quantes de vegades l’haurem pensada  al  llarg de la nostra vida? 

Casualment ho solem dir quan ens sentim ridiculitzats, trists, quan sentim que hi ha qualque cosa que no està anant bé. En resum, quan sentim  negativament. 

I és que en algun moment tots hem desitjat que la  “capa invisible” de Doraemon existeixi. 

Ens deixam endur per les emocions sense pensar el que realment està passant i que potser pensam massa les  coses quan no és gaire necessari. Encara així, si els  nostres sentiments fossin els que ens deixassin dur per  nosaltres, què pensarien ells?

Flama agonitzant (de Kaito Soriano, et d’ESO)

Regnava a tot l‘edifici. El foc interminable ho arrasava tot al seu pas, i el fum asfixiava qualsevol imprudent que el respiràs. Ja quasi tots estaven evacuats o cremats però a una petita habitació hi havia una nina a la qual havien abandonat. Estava espantada, tota sola i desesperada, però era molt tard quan es va adonar que de vida, poc li quedava.

Es va asseure a terra, ara desesperançada. No hi havia finestres, i la porta era tancada. Va recordar el seu pare, que tot el temps li pegava, i la seva mare, que gairebé no l’alimentava, les companyes de classe, que la insultaven, i a tots els professors que la menyspreaven.


Es va acostar al cos sense vida de Sam, un petit moix que va ser l’únic que l’apreciava. No tenia remordiments fins ara, però ara es preguntava què hauria passat si no hagués encès la flama. Però això ara no importa, tots els que la varen odiar, en poc temps estaran a una tomba. Va veure les flames sota la porta, i ara tocava esperar, mentre el fil de la seva vida a poc a poc s’anava cremant.

Pirates (d’Alejandro Gómez, 4t ESO D)

Era un dimarts normal, jo dormia tranquil en el meu llit de fusta. Quan em vaig despertar vaig trobar la meva habitació un poc diferent, tota l’habitació era de fusta antiga, molt desgastada. Hi havia una llum molt forta que entrava per la porta. Em vaig aixecar i en posar la mà al pom de la porta vaig cridar molt fort i vaig caure a terra. Tenia tot el braç diferent, pareixia un insecte. Em vaig girar cap a un mirall que hi havia a la paret i tenia raó, m’havia convertit en una formiga.

Després d’assimilar-ho tot, vaig sortir per la porta i em vaig adonar que no estava en una casa, estava en un vaixell pirata amb una tripulació de formigues pirates. Passejant pel vaixell totes les formigues em deien capità. Jo no entenia res, però saludava igualment.

De sobte, va començar a ploure molt fort i les ones cada vegada tornaven més grans. Un altre vaixell pirata s’apropava per la dreta. Aquell vaixell estava ple de formigues vermelles i venien a robar tot l’or que havia vist anteriorment en una sala secreta. Van començar a disparar amb els seus canons i van pujar al nostre vaixell per lluitar. La meva tripulació i jo vam lluitar amb tot el que podíem.

Finalment ens van guanyar i el nostre vaixell va quedar enfonsat a la mar. En despertar estava en una altra habitació, aquesta la coneixia, estava a casa meva.

Era un dimarts normal, jo dormia tranquil en el meu llit de fusta. Quan em vaig despertar vaig trobar la meva habitació un poc diferent, tota l’habitació era de fusta antiga, molt desgastada. Hi havia una llum molt forta que entrava per la porta. Em vaig aixecar i en posar la mà al pom de la porta vaig cridar molt fort i vaig caure a terra. Tenia tot el braç diferent, pareixia un insecte. Em vaig girar cap a un mirall que hi havia a la paret i tenia raó, m’havia convertit en una formiga.

Després d’assimilar-ho tot, vaig sortir per la porta i em vaig adonar que no estava en una casa, estava en un vaixell pirata amb una tripulació de formigues pirates. Passejant pel vaixell totes les formigues em deien capità. Jo no entenia res, però saludava igualment.

De sobte, va començar a ploure molt fort i les ones cada vegada tornaven més grans. Un altre vaixell pirata s’apropava per la dreta. Aquell vaixell estava ple de formigues vermelles i venien a robar tot l’or que havia vist anteriorment en una sala secreta. Van començar a disparar amb els seus canons i van pujar al nostre vaixell per lluitar. La meva tripulació i jo vam lluitar amb tot el que podíem.

Finalment ens van guanyar i el nostre vaixell va quedar enfonsat a la mar. En despertar estava en una altra habitació, aquesta la coneixia, estava a casa meva.

Som feliç quan…

Per Adrián Herrero Morales, 4t ESO C.

Un dia vaig somiar…

Per Celia Galán Ruiz, 3r ESO B.

Treu la llengua!

Molts estudiants i professors duen camisetes i dessuadores amb frases escrites en anglès. Com sonarien aquests eslògans en la nostra llengua? I en gallec? I en basc?

L’IES Monelos (A Coruña) ens presenta aquest projecte interdisciplinari en el qual han participat els departaments d’anglès, llengua gallega i tecnologia. L’objectiu era clar: emprar la moda com a instrument de normalització.

Els alumnes de l’institut gallec han aportat les camisetes i han participat en la traducció dels textos a la seva llengua. En les traduccions a la llengua basca i al català han participat l’IES Urbi de Basauri (Biscaia) i l’IES Son Rullan de Palma de Mallorca (Illes Balears).

Passau el ratolí per sobre del collage per veure el resultat del treball. Us sorprendrà!

Gràcies a l’IES Monelos per animar-nos a participar-hi!

Bloc a WordPress.com.

Up ↑