Cerca

LA PÀGINA

Per estar al dia

Categoria

Llengua catalana

Concurs Coca-Cola

10 alumnes de segon d’ESO de Son Rullan han participat en el concurs de relats que organitza Coca-Cola: María Kupriyenko, Marta Sans, Aitor Prior, María Amparo Daniel, Lidia Pons, Rossana Espinilla, Anastasia Kupriyenko, Naira Rojas, Carmen Vera i Tania Puente.

Molta sort als nostres joves talents!

Anuncis

Canvis

 

Relat de Judit García Hernández

Avui us explicaré la història d’Ariadna, una noia de 16 anys, la qual no ha tingut la infància que tot nen es mereix tenir. Bé, millor comencem pel principi.

El 17 de juliol de 2002 neix a Son Llàtzer, un hospital de Palma de Mallorca, una nadó de cabells castany fosc i grans ulls verds, a la qual la seva mare, una adolescent primerenca i soltera de 17 anys anomenada Mònica, va decidir posar-li el nom d’ Ariadna, en honor a la dona que l’havia criada des dels 8 anys de vida (que era morta feia 2 mesos), quan els seus pares la van abandonar en un parc dels afores del poble en què va néixer a causa de greus problemes econòmics. Ariadna era la bebè més maca que Mònica havia vist en la seva vida, era pràcticament perfecta, encara que la seva infància no seria tan perfecta com tots els que estaven presents la nit del 17 de juliol a l’ hospital desitjarien que hagués estat.

La protagonista d’aquesta història va néixer sense un pare al qual prendre com a exemple, sense aquest home que la pujàs a l’esquena en les cavalcades o en els concerts, que la tractés com una princesa, que la deixàs en “evidència” davant dels seus amics en acomiadar-se des del cotxe anomenant-la amb aquest malnom afectuós que utilitzava quan la cridava a casa o perquè li donàs aquests consells que només un pare sap donar. Més ben dit, va néixer en un entorn de mudança per any pels problemes econòmics que tenia la seva mare en no poder carregar amb totes les despeses que suposen una filla i una casa. Ariadna i la seva mare es van estar mudant de casa durant 6 anys. Fins que un dia, a les seves vides va arribar un home que ho faria canviar tot, Alejandro, de 23 anys, el primer al·lot de Mònica des del naixement d’Ariadna.

Gràcies a l’aportació econòmica que feia Àlex, van poder llogar una casa on viurien la parella i la nena de 6 anys. Uns mesos més tard, la petita va començar primària en el col·legi Els Espartans, en el qual li van començar a fer assetjament escolar els nens de sisè curs. Al principi era només verbal, i ella no deia res a ningú, ja que no li donava importància i pensava que ho farien durant un curt temps per ser “la nova”, però quan va començar a cansar-se de sentir-se tan malament, ho va explicar a la seva mare i al que en aquell moment ja havia començat a exercir de pare per a ella, Àlex. Ells van anar a parlar amb l’equip directiu del centre escolar, però després de diversos intents, no es va aconseguir cap resultat positiu. Al contrari, va causar l’efecte oposat en els alumnes que l’assetjaven, els quals van decidir que era el moment de pujar de nivell en l’assetjament cap a Ariadna i la van començar a agredir físicament, pegant-li puntades de peu quan passaven pel seu costat, a fer-li la traveta al pati, i fins i tot a empènyer-la, tirar-la al terra i pegar-li amb la seva pròpia maleta.

El primer dia, va plorar tota la tarda i pel que fa a la seva mare i al seu “pare” quan la van veure, es van quedar en xoc, ja que ni s’imaginaven que això li pogués passar a una nena com Ariadna, respectuosa, educada, tranquil·la, intel·ligent, estudiosa, guapa, amable… La petita va seguir arribant plorant a casa durant uns mesos més, fins que van decidir canviar-la de col·legi i va començar a principis de maig al CP Cristóbal Colón.

Van passar dos anys i semblava que tot anava bé, però la cosa no seguiria així per molt temps. A casa, la cosa anava prou bé, eren feliços, havien adoptat un gos, passaven molt temps junts com una família, ja que Mònica i Àlex treballaven al matí mentre Ariadna era a classe. En canvi, a l’escola la cosa va caure en picat i van començar a assetjar la nena d’ara 8 anys. Però aquesta vegada la història no seria la mateixa, ja que Ariadna va decidir aprendre a defensar-se pel seu compte, es va convertir en una noia callada i reservada que només confiava en la poca família que tenia. Va començar a ser més trista, més seriosa, però això sí, sense perdre la seva educació. Aqueixa setmana, la van intentar enganxar 2 alumnes més grans que ella, per la simple raó que estava tota sola recolzada a la paret del col·legi esperant que la vinguessin a cercar per anar a casa. Ella es va saber defensar, va aturar els cops que li volien donar i els els va retornar, deixant-los a terra asseguts i espantats per veure que la nena bona havia tret el seu costat dur. Les setmanes van anar passant i, sense cap raó, ja que la protagonista només s’havia defensat dels seus agressors, la gent va començar a tenir por de n’Ariadna, però a ella tant li feia, ja que preferia que la gent li tingués por en comptes de ser la nena feble de la qual tots es reien.

Per a sorpresa de la quasi preadolescent, el dia del seu 9 aniversari, el 12 de juliol del 2011, li donarien la notícia que la seva mare i Àlex es casarien 3 mesos més tard. El 17 d’octubre d’aquell mateix any, es va celebrar el casament de la parella composta per la mare i el que ja es podia dir “padrastre” d’Ariadna. Però la vida sempre dona un gir de 360 ​​graus en l’últim moment, i aquest gir va ser més gran del que tothom s’esperava.

Àlex venia d’una família pobra, tant en amor com econòmicament. El jove, d’ara 26 anys, no es parlava amb cap dels seus familiars des de feia anys i tampoc tenia interès a tornar a fer-ho. Mònica no li havia donat importància a això fins que 2 setmanes després del casament, Àlex va començar a ser agressiu, distant, mal educat… Fins al punt d’ enganxar-se a l’alcohol, fins i tot amb Ariadna davant.

La jove nena ja tenia edat suficient com per adonar-se de tot el que li estava passant i intentar refugiar-se a la seva habitació juntament amb el seu gos, un llaurador de 2 anys que es deia Pandi Pandi. La petita de vegades treia el cap al passadís quan escoltava molts crits per veure el que estava passant, fins que un dia va veure com el que ella considerava el seu pare agafava  la seva mare d’un braç i l’empenyia després d’haver-li pegat un fort cop de puny a l’ abdomen. Ariadna, espantada, es va amagar sota el seu llit a plorar ja que per culpa de la situació d’estrès que estava vivint es va quedar paralitzada sense saber què fer.

L’escena es va repetir durant un període relativament llarg de temps quan es parla d’aquest tipus de situacions (uns 3 mesos aproximadament), fins que, com havia passat amb l’assetjament escolar, Ariadna es va armar de valor i va decidir defensar la seva mare i posar-se davant de l’home abans que encaixàs un altre cop contra Mònica. Però Alejandro, sense pensar-ho dues vegades, va apartar la nena d’una empenta, i la va tirar a terra, a la qual cosa la mare va respondre amb una empenta cap al seu marit, i no va aconseguir moure’l més d’un metre i mig, cosa que va desencadenar una altra escena de violència a la “llar” de la “família”.

No va ser fins el Nadal del 2012 que Mònica va agafar aire i va denunciar el seu encara marit i agressor Alex, ja que en llegir amb llàgrimes als ulls la carta dels regals que volia la petita, es va sorprendre en veure que l’únic que havia escrit era “Estimat Pare Noel, aquest any només et demano que li donis el valor a la meva mare per portar a aquest home dolent a la policia perquè li deixi de fer mal. Amb amor, Ariadna”.

Dos mesos més tard, Àlex i Mònica ja estaven divorciats i el jutge havia posat una ordre d’allunyament que prohibia que l’home s’acostés a la casa on vivien mare i filla per menys de 50 metres, cosa que va complir. Fins que el dia del 12è aniversari de la nena, el juliol de 2014, va aparèixer a la casa. Mònica, la mare, va obrir la porta, però no li va donar ni temps a reaccionar quan Àlex va treure una pistola per disparar a la dona de 29 anys, la qual va caure desplomada al terra del rebedor de la casa. Ariadna ho havia vist tot amagada darrere la porta de la cuina, que estava a uns 3 metres de l’entrada. L’home se’n va anar el més ràpid que va poder en la seva moto, sense adonar-se que la petita era allà.

La destrossada nena es va quedar agenollada al costat del cos sense vida i sagnant de la seva mare, juntament amb Pandi, que estava plorant de veure plorar la seva petita propietària. Tres cotxes de policia van arribar en qüestió de segons acompanyats de dues ambulàncies. Es van endur  la jove per tranquil·litzar-la i intentar trobar-li una casa d’acollida com més aviat millor, a la qual cosa ella va dir que volia anar juntament amb el seu gos a on hagués d’anar, cosa que li van concedir.

L’endemà, havien trobat alguna cosa a la qual Ariadna havia considerat llar, però no va trigar a canviar de família, ja que els seus pares d’acollida estaven descontents amb la petita perquè estava seriosa sempre, gairebé ni parlava i no volia sortir de la seva habitació. Per evitar preguntes, als pares adoptius no se’ls havia dit la raó real per la qual Ariadna estava en adopció, sinó que es va dir que els seus pares no es podien fer càrrec d’ella i quan tenia tan sols un any la van donar en adopció i que des de llavors va de casa en casa. Després d’uns mesos buscant una llar per a la nena i el seu gos, van trobar un lloc perfecte, una casa als afores de Santa Maria, un poble molt bonic a 15 minuts amb cotxe de l’institut en el qual començaria Ariadna aquell mateix mes. La petita va començar les classes al segon trimestre, ja que la policia va veure necessari que la nena pogués tenir un temps per intentar assimilar tot el que havia passat.

La que seria la seva nova família estava composta per una dona de 38 anys, un home de 40 anys, un nen de també 12 anys anomenat Pau, una nadó de 3 mesos i una gossa, la mascota de la casa.

El temps anava passant i Ariadna va començar a ser feliç després de força temps. A l’institut tot anava bé, ja que era una nena molt maca i intel·ligent que va aprendre a fer amics ràpidament gràcies al seu “germà” Pau.

Van passar 2 anys i tot seguia anant bé, era una de les millors alumnes, en totes les assignatures treia excel·lents, algun nen es ficava amb ella de tant en tant, però Pau la defensava com si fossin germans de sang. La gent l’estimava i com més anaven passant els dies ella era més alegre. Però al contrari del que sempre diuen els contes, que tots els finals són feliços, el seu va ser molt tràgic. Un mes més tard del seu 16è aniversari, hi havia la família al complet fent una volta per l’Arenal, passejant pel costat de la platja, quan els dos pares se’n van anar amb la seva filla petita, de quatre anys, a comprar uns gelats, mentre Ariadna i Pau estaven esperant asseguts al petit mur que separa la sorra del carrer. Aquests gelats mai arribarien, ni els seus pares adoptius ni la seva germana petita, ja que, el mateix home que havia estat com el seu pare deu  anys enrere i al qual els policies mai havien arribat a aturar, els havia seguit fins allà per acabar amb el que havia començat feia quatre anys, destruir la felicitat de la nena que va aconseguir que Mònica ho denunciàs. Va passar amb un cotxe a tota velocitat per la carretera per la qual estava creuant la família de la nena, atropellant els pares i la petita de quatre anys, i els va matar a l’instant, la qual cosa deixaria en xoc als dos adolescents. A partir d’aquest moment, Pablo i Ariadna es quedarien amb els avis paterns del noi i amb les seves dues mascotes. Però, òbviament, res tornaria a ser el mateix…

Diuen que tota història té un ensenyament, però sincerament, jo a aquesta li’n veig dos. D’una banda, no totes les històries tenen un final feliç; i per una altra, el dolor pot arribar a la teva vida en qualsevol moment i de qualsevol forma, així que sempre cal estar preparat per assimilar-lo i seguir endavant sigui com sigui.

Judit García Hernández, 4t ESO B

Entrevista a Diego Román

Bon dia  senyor Román. En primer lloc, abans de començar  l’entrevista  voldria agrair la seva col·laboració i per atendre’ns tan ràpidament.

-Com et definiries?

Em definiria com una persona empàtica ja que intent pensar com se senten les altres persones. Sempre analitzo les meves accions per si poden afectar els altres. Tinc també  molt sentit de l’humor. A més sóc una persona generosa i altruista ja que quan faig alguna cosa per qualcú  no cerc res a canvi. Em consider també humil perquè conec les meves pròpies limitacions i debilitats i mai exager els meus èxits ni virtuts. Finalment em consider una persona honrada,  ja que mai actuo de mala fe i sempre amb respecte als altres. Amem, que soc una joia! Hi hi hi!

-Et consideres una persona autodidacta ? Per què ?

Sí em consider una persona autodidacta. En ocasions he adquirit formació a través del propi aprenentatge explorant i aprofundint sobre matèries que m’inquieten o interessen.

-Has complit algun dels teus somnis? (si és que sí ) Quins? ( si és que no ) Per què no has pogut ?

Jo no he tingut cap somni, sinó objectius. Una vegada aconseguit vaig pel següent. Un objectiu que no he pogut complir ha estat acabar la carrera de dret ja que vaig donar importància  a unes altres coses i vaig deixar a un costat els estudis . És una cosa que mai hauria d’haver fet i sempre me’n penediré, d’això. En l’actualitat torn a tenir inquietuds, i pot ser que torni a  reprendre els estudis on els vaig deixar.

-A la teva infància, a què et volies dedicar?

Des de petit sempre volia ser advocat. No sé si era per influència de la televisió  o per un altre motiu, però el saber les lleis i poder cercar solucions a través d’elles em sembla increïble.

Una altra matèria que em tornava boig era la informàtica. De fet, a  dia d’avui és un dels meus hobbies preferits. No em dedico a això, però sí que he tingut la possibilitat de dedicar-hi temps i estudi. A dia  d’avui, amb 45 anys, treballant en una cosa absolutament diferent, he aconseguit acabar un mòdul de grau mitjà en sistemes informàtics i xarxes. Ho he fet únicament perquè m’agradava. Gaudeixo muntant i desmuntant ordinadors així com solucionant problemes de programari i xarxes.

-Quins són els teus estudis? T’agradaria reprendre els teus estudis pendents ?

Vaig completar els tres primers anys de carrera  de dret. Vaig començar quart i pels motius que he explicat abans ho vaig deixar a un costat. La matrícula a la universitat és caríssima i el meu cap estava en altres coses molt diferents a estudiar. Han passat 25 anys des que vaig deixar-ho i en aquesta etapa de la meva vida torno a tenir inquietud per l’estudi. Amb tota seguretat, si la meva economia ho permet, tornaré  a reprendre els estudis a curt termini. També tinc finalitzat el mòdul de grau mitjà de tècnic microinformàtic i xarxes. Just acabat el 2018.

-Actualment de què treballes ? De jove, t’imaginaves que acabaries així ?

Actualment treballo al departament de programació de tripulants de cabina de passatgers a la companyia Air Europa. M’encarrego de programar els  vols  del mes següent de 1.200 auxiliars de vol. Mai en la vida m’ hagués pogut imaginar que treballaria d’això, senzillament no sabia que un treball així existís.  Fins i tot volar és una cosa que no em fa molta gràcia. Odio els aterratges i  sobretot  els enlairaments.

-Quina és la teva major experiència en la vida ? Què has après al llarg de la vida?

El que he après al llarg de la meva vida és que cal viure i deixar viure. Ajudar a qui realment ho necessita. Repudiar tot allò que alguns fan servir, aprofitant-se de la seva posició, per enganyar i intentar dividir la gent. La nostra  llibertat acaba on comença la dels altres. Malauradament  molts s’han oblidat d’això i han perdut el respecte, els costums…

La meva major experiència ha estat ser pare. És el més meravellós que m’ha passat a la vida. Al principi creus que  no estàs preparat, però… És un sentiment indescriptible.

I això ha estat una entrevista al meu oncle. Jo l’he triat perquè me pareix un molt bon exemple per a tothom.

NATALIA NAVARRO GORDILLO 3rB

Entrevista a Estíbaliz Gallardo

N’ Estíbaliz Gallardo és una mestra i subdirectora de l’acadèmia de teatre MAX. Té 26 anys i pràcticament tota la seva vida, ha fet coses relacionades amb el món de l´ art. Ha fet moltes d’obres de  “Vaianna” fins “La casa de Bernarda Alba”.

 

Lucía: Bon dia Estíbaliz!

Estíbaliz: Bon dia!

L.: Ara, et faré unes preguntes relacionades amb la teva vida al teatre.

E.: Perfecte! Comencem.

L.: Què és per tu el teatre?

E.: Per jo el teatre és una forma de vida, és una forma d’expressar-se sent tu sense la necessitat de ser tu mateixa.

L.: Què és el que sents quan actues?

E.: Molta adrenalina, adrenalina i plenitud.

L.: Amb quin gènere el sents més identificada?

E.: Amb el gènere musical, perquè té tres arts reunides en una mateixa i pots ballar, cantar i interpretar a la vegada, és com la mescla perfecta.

L.: Per què de tots els treballs que hi ha, vares triar aquest?

E.: Perquè és un treball molt arriscat i a mi m’agrada molt el risc i perquè dins aquest treball puc fer altres treballs, puc interpretar  un metge, un obrer, un electricista, un cuiner..

L.: És un treball en el qual treballaries tota la vida?

E.: Sí, sense cap dubte, fins que mori.

L.: Quan vares començar en el món de l´ art?

E.: Vaig començar amb 6 anys ballant, després, vaig estudiar piano i a continuació, ja em vaig dedicar especialment al teatre, a on duc 8 anys.

L.: Com va sorgir el teu desig per l’actuació?

E.: Doncs mira, ve de ballar, quan ballava, quan tocava el piano sentia que no era el mateix ballar per ballar que ballar  interpretant un paper, jo de petita, em muntava les meves historietes, m’imaginava un personatge i que aquest ballava dins aquella història, a mesura que anava passant el temps i per cantar una cançó o interpretar-la al piano havia d´ inventar un paper, vaig decidir que la interpretació era el que m’agradava.

L.: Segons tu, quines són les coses bàsiques per fer una bona interpretació?

E.: Sentir el que realment senti el personatge, no el que vulguis tu, creure´l i gaudir-ne.

L.: Quin seria el teu paper preferit per protagonitzar?

E.: Buff, que difícil, que difícil… Medea, perquè és molt diferent a mi, és una cosa que jo mai faria, matar els meus fills per amor. Em pareix molt complicat interpretar-la.

L.: Com definiries  un bon actor?

E.: De la mateixa manera que he dit el que era una bona interpretació, un actor és una persona que treballa molt dur, que no es dona per vençut, que s’exigeix a ell mateix cada dia i que sempre té ganes de millorar.

L.: Moltes gràcies per contestar  les meves preguntes.

E.: De res.

He triat a n’Estíbaliz perquè ella ens mostra a tots els alumnes que el teatre no és només recitar un paper, sinó sentir-lo i esforçar-te.

 

Lucía Tortajada Mesquida 3rB

Cal ser un mateix

He après que en la vida cal ser un mateix, per molts de cops que et donin, per molt que et diguin que no, que no pots, sempre has de ser tu, defensant el que tu creus que has de defensar, lluitant pel que tu saps que has de lluitar. He après que dels errors s’aprèn i això és l’important, que tu has de millorar, no els altres, que has de donar-te el cop tu, no els altres. Que si vols canviar, si vols millorar, que ho facis per tu, no per ells, perquè qui estarà amb tu sempre, malgrat tot, ets tu mateix, sí, tu mateix qui s’haurà de guanyar-se la vida. I no només dic de guanyar-se la vida per la feina o els diners, guanyar-se la vida sent feliç amb les teves il·lusions i objectius, sent fort a qualsevol situació i prudent en eleccions, però sobretot sent feliç amb tu mateix. Perquè he après que no només el material et farà feliç, que un bon cotxe no et donarà salut, que una bona tele no et donarà amics de veritat, o que l’amor no es compra amb joies. A qui no li agradaria que li toqués la loteria? Jo seguesc pensant què faria amb tants de diners, però cal aprendre que si et sents buit, un paper no t’omplirà. He après que no tota la gent que hi és ara, hi serà per sempre, que algunes persones només hi són per ensenyar-te a no deixar-te infravalorar, a no deixar que les altres persones contestin per tu. Però no sempre són coses dolentes, també potser simplement per deixar-te records, records bonics, que els repetiries mil i una vegada. I quan aquestes persones compleixen el seu objectiu, se’n van. He après que només hi ha una vida, que has de fer el que realment t’ompli i et faci aixecar del llit amb il·lusió i ganes de continuar, que no sempre la vida ens tracta de la millor manera. Però recorda que els somnis són objectius i es poden aconseguir, que res està perdut del tot, que si et penedeixes, que sigui d’haver-ho fet, de no quedar amb les ganes i el dubte. He après que mai s’han de posar límits, que els límits són per covards que han perdut l’esperança, que la primera regla és intentar-ho fins a l’últim moment i la segona aconseguir-ho, que si fas alguna cosa que sigui amb el cor. Si t’equivoques no passa res però, pensant-ho millor, si ho fas de cor dubto que t’equivoquis, ja que té el millor de nosaltres.

Amanda Fernández, 4t B

Conquerir la utopia: el meu somni

Fa set anys que el Partit Popular va entrar al govern d’Espanya, entrà després de guanyar amb majoria absoluta les eleccions generals que es varen celebrar en 2011. En aquells moments, Espanya estava immersa dins d’una crisi explosiva provocada principalment pel mateix partit polític que entrà en el govern aquell any. Encara que el PSOE, el partit que governava quan va començar la recessió econòmica, va cometre errors, de fet molts, errades que varen comportar un final hòrrid i marcat pel bipartidisme, ple de mesures antisocials i de retallades, que varen provocar el conegut “moviment dels indignats” o 15-M, algunes decisions eren necessàries, perquè no oblidem: estaven prop de caure pel precipici.

La pèrdua del treball sense cap prestació, la congelació de les pensions dels nostres majors, els desallotjaments de famílies que havien estat enganyades pel boom immobiliari, les retallades en educació, sanitat i en general de tots els serveis públics… eren esdeveniments freqüents durant aquells moments.

Jo tenia deu anys, no entenia molt bé el que estava realment succeint, però era capaç de veure la por que dominava la gent. Davant d’aquesta situació esgarrifosa, únicament sabia dues coses: primer, que la meva mare acabava de perdre el seu treball, i que la impossibilitat de pagar totes les factures havien donat com a resultat el fet d’haver-nos de mudar a casa dels meus padrins; i segon, que volia acabar amb aquest món ple d’ injustícies, crear un món basat en la llibertat, en la igualtat i la fraternitat -valors de la República que defens-, construir un món sense pobresa, sense fronteres, sense armes, sense guerres, sense morts d’innocents, on hi hagués pau, harmonia, felicitat… Era només un nin, però vaig descobrir que la manera d’aconseguir-lo era de la mà de la política. Va ser el moment en què vaig decidir ser polític i dur a terme l’anterior, el meu somni, i tot i que sé que és una utopia, lluitaré tot el que faci falta per conquerir aquest somni, la meva utopia.

Julián Valadés, 4t ESO C

 

Teatre. Monòlegs

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hola a totes i a tots,

Encara me´n record del dia que us vaig dir que havíem de fer un monòleg. No us va fer gens de gràcia!

Quan va ser el dia d´exposar-los vau expressar por, nervis, preocupació. Em va costar molt vendre el producte però va valer la pena. Avui en tenim els fruits.

A vegades, quan la meva imaginació vola, pens que potser un dia quan ja sigui més vella, em trobareu pel carrer i per ventura us vendrà el record d´avui, un dia especial.

Jo només us dic que aquests deu alumnes d´aquí darrere s´ho han passat molt bé: han patit, han rigut… i ara… tenen un nus a la panxa, però d´aquests bons. El cuc del teatre entra així, a poc a poc, no te n´adones i et va rosegant.

Ja us dic una cosa: independentment de com vagi i com surti la representació, l´objectiu, ara mateix, està ben acomplert. Heu demostrat que valeu molt i ha estat molt agradable fer feina amb vosaltres!

Mooolta merda!!!

Els exàmens

Sabeu els exàmens? Sí, aquestes proves escrites (orals, de vegades) que et donen els professors que et posen més nerviós que la primera vegada que vas al metge tot sol.

Quant a estudiar, hi ha dos tipus de persones: les que comencen a estudiar el mateix dia que el professor anuncia la data de l’examen (repassat amb exercicis, apunts, esquemes i a saber què més tenen per allà ficat) i les que ho deixam tot per al darrer dia, encara que ens hàgim d’estudiar set temes de tres assignatures diferents! Idò arriba el dia de l’examen – tothom està en tensió, es respira a l’ambient – i entres a l’aula. T’asseus i el mestre et dóna els fulls de la prova, poses el teu nom i comences a llegir les preguntes, a la vegada calculant mentalment a quina nota entre 0 i 10 aspires. Vas redactant les respostes, de moment tot bé, fins que arribes a la pitjor pregunta de totes, aquella que en llegir-la sents com si t’haguessin clavat un ganivet a l’estómac: “ … Justifica la resposta.” No, per favor! Això no! Que ara m’ho he d’inventar, és clar que no m’ho he estudiat! Un poc de pietat, Déu meu… Acabes l’examen derrotat, i tot d’una demanes als teus companys què han posat a un exercici determinat. I t’espantes quan veus que les solucions no coincideixen.

L’espera fins que et donen la nota és eterna, i quan per fi arriba el dia, veus a tots els alumnes amb cara d’espant, com si acabàs de passar un fantasma… El professor reparteix les proves i veus diferents reaccions: uns molt feliços, altres amb cara de circumstàncies, etc. Però, què li hem de fer? Ja tendrem més oportunitats d’aprovar, mentre no sigui tot de justificar la resposta…

Natalia Belchi Velàzquez, 4t D

La revista

Estava jo llegint una revista que me la va donar la meva amiga i

l´únic que em va dir va ser ”Hay una sección de tios en boxers”.

Bé, començ a llegir la revista i veus el típic tio futbolista, així, fent morros, agafant-se el botons de l´americana, o aquesta, que pareix que l´enlluerna un camió, o la millor, que pareix que diu ”Ostres aquest tio me sona però no sé de què” i t´adones que totes les fotos són en blanc i negre. Gires la pàgina i en blanc i negre, que val, jo sé que els tios no saben diferenciar els colors magenta, salmó, burdeos.… Però pareix que l´estan fent per als cans. Bé, gir la pàgina i veig dues pàgines plenes de rellotges, això pareix el Cashconverters, i la pregunta del dia: ”Qué reloj utilizar para una entrevista de trabajo”. Si te´n vas a una entrevista per cercar feina, a lo millor ja has venut fins i tot el rellotge. Vaig a l´índex, ja derrotada, i veig l´article de ”SEXO” pàgina 69. Bé, vaig a la pàgina 69 i posa en gran ”Como dar el beso perfecto”. Un beso, sí un beso, una BESADA. Una besada, senyors, no és sexe, si no t´has de dutxar després, no és sexe. Per últim, a la revista posa ”10 ejercicios y adiós barriga”. No, no, no se´n va, jo ja ho he xerrat amb ella i no se´n va. És més, l´únic exercici que conec és ”Pa´ dentro” quan veus l´ al·lota que t´agrada: ”Hola, que tal, muy buenas, me alegro…”. Se´n va i “uff, m´ ha costat, vatuadell”. Finalment, la revista la tir, quina bogeria de revista, Déu meu. Vaig pel carrer i veig la meva amiga, la de la revista i em diu ”Què, t´ha agradat la revista? Gens? En tenc una altra…” No ha acabat de dir la frase i surt més ràpid que el correcaminos.

AMANDA FERNÁNDEZ, 4tB

A l’aeroport

Heu pensat alguna vegada en tot el que passa des que arribes a l’aeroport fins que a la fi ets al teu destí?

Bé, el primer és anar a cercar la targeta d’embarcament. Un cop que arribes allà i fas tota la cua, vés a veure què fa la senyora per treure´t un maleït paper, però total, que te la donen i te´n vas a passar el control.

Arribes allà i que si lleva’t les botes, lleva’t la jaqueta, que si els líquids per un costat, els aparells electrònics per un altre. Total que quan el policia ja està content passes per la maquineta, i  piiiiiiiii,  control aleatori. T’agafen una tireta, te la passen per les mans i per la cintura per detectar si dus drogues.

Però què he d’anar jo a dur drogues!!!!

Però bueno, esperam els resultats i et diuen:

-Està tot correcte, tot perfecte, que tengui un bon viatge!

Tu te quedes mirant i pensant:

Pues sí que m’has fet perdre una bona estona de temps, so pardal “.

Ara anam a la porta d’embarcament. Camines, camines, no fa falta que vagis al gimnàs en una setmana, perquè  fas cames, i fas braç de tant que pesa la maleta, que mare meva!.

Total que t’asseus a la porta i…. esperes, esperes, esperes;  al cap de dues hores arriba l’hostessa i et diu:

-En breus moments començarem amb l’embarcament. Per favor, preparin la seva targeta i el seu DNI.

Entres a l’avió, t’asseus, te tornes aixecar per deixar passar el que es seu devora, tornes seure, i quan comença l’avió a caminar, venen les hostesses i et diuen:

-Sabem que molts de vostès ja ho sabran, però encara així prestin un moment d’atenció a les demostracions de seguretat.  L’avió està equipat amb vuit sortides d’emergència, dues a la part davantera de l’avió, dues a la part del darrere de l’avió i quatre sobre les ales.

Total que te fan la mateixa parafernàlia que tu ja te saps de cada vegada que vas amb avió.

L’avió s’enlaira, vola, aterra, i te fan un tour per les pistes de l’aeroport.

-Però a mi què m’interessen les pistes, si jo vull anar a veure la ciutat.

Així que fixau-vos en tot el que passa des que arribes a l’aeroport fins que a la fi ets al teu destí.

XISCA SASTRE PÉREZ,  4tD

Auques i cal·ligrames

La sort que et mirin amb bons ulls

El text m’ha transmès que les persones tenim un valors que amagam darrera d’un físic impressionant. Però quan veiem que tot això se’n va, aquest físic que tant ens importa deixa de ser el principal “problema” i només queda lluitar amb un de més gran, amb una malaltia. Que no només et desgasta físicament, sinó també psicològicament. Són reptes que la vida et posa. Ella no s’adona que moltes vegades són molt durs per nosaltres i ens destrossen.

Jo he viscut això d’aquesta  “història”, però jo era el nen de 8 anys i el pare era la meva mare. El càncer passa i arrasa amb tot. La veritat és un poc com els humans, ens preocupam tant per coses tan poc importants… i no som conscients del mal que fem a altres persones. El càncer deixa ferides que moltes vegades ni el temps pot curar. Jo mirava i per sort mir la meva mare com la major guerrera d’aquest insuportable món. És preciosa amb gorres, perruques, roba que li tapa els ulls, amb la mala llet que li posa la quimio… La veig preciosa perquè ella m’ha mostrat el que té per dins i guanya  1000  vegades per sobre tot el que té defora. Vull acabar dient que tothom diu que el pitjor és el començament i discrep  amb ells, encara que tenen un poc de raó: veure com els cabells se’n van, com ella dorm tot el dia per lluitar per anar a treballar, com plora d’amagat… Però després de tot això ve alguna cosa pitjor: no poder mirar enrere i adonar-te que tu també has suportat la malaltia, no patint-la, però sí veient-la, només que t’has guardat molt dedins. I com diu la meva mare “tot el que guardem dins es podreix” i mai més tornaràs a ser el mateix.  Mamà, això va per tu, m’és igual patir ansietat. Tu saps que m’hagués posat al teu lloc mil vegades. Aguantaré totes les guerres que vulguis, si tu tornes a casa amb el teu somriure de sempre. I això va per tu, Càncer, te dedic cada paraula escrita amb llàgrimes als ulls. Et queda molt per guanyar la meva mare i molta gent més. Som més que tu, tenim esperança.

 Ana Iglesias Martínez, 4t ESO A

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑