Cerca

LA PÀGINA

Per estar al dia

Categoria

Llengua catalana

Cal ser un mateix

He après que en la vida cal ser un mateix, per molts de cops que et donin, per molt que et diguin que no, que no pots, sempre has de ser tu, defensant el que tu creus que has de defensar, lluitant pel que tu saps que has de lluitar. He après que dels errors s’aprèn i això és l’important, que tu has de millorar, no els altres, que has de donar-te el cop tu, no els altres. Que si vols canviar, si vols millorar, que ho facis per tu, no per ells, perquè qui estarà amb tu sempre, malgrat tot, ets tu mateix, sí, tu mateix qui s’haurà de guanyar-se la vida. I no només dic de guanyar-se la vida per la feina o els diners, guanyar-se la vida sent feliç amb les teves il·lusions i objectius, sent fort a qualsevol situació i prudent en eleccions, però sobretot sent feliç amb tu mateix. Perquè he après que no només el material et farà feliç, que un bon cotxe no et donarà salut, que una bona tele no et donarà amics de veritat, o que l’amor no es compra amb joies. A qui no li agradaria que li toqués la loteria? Jo seguesc pensant què faria amb tants de diners, però cal aprendre que si et sents buit, un paper no t’omplirà. He après que no tota la gent que hi és ara, hi serà per sempre, que algunes persones només hi són per ensenyar-te a no deixar-te infravalorar, a no deixar que les altres persones contestin per tu. Però no sempre són coses dolentes, també potser simplement per deixar-te records, records bonics, que els repetiries mil i una vegada. I quan aquestes persones compleixen el seu objectiu, se’n van. He après que només hi ha una vida, que has de fer el que realment t’ompli i et faci aixecar del llit amb il·lusió i ganes de continuar, que no sempre la vida ens tracta de la millor manera. Però recorda que els somnis són objectius i es poden aconseguir, que res està perdut del tot, que si et penedeixes, que sigui d’haver-ho fet, de no quedar amb les ganes i el dubte. He après que mai s’han de posar límits, que els límits són per covards que han perdut l’esperança, que la primera regla és intentar-ho fins a l’últim moment i la segona aconseguir-ho, que si fas alguna cosa que sigui amb el cor. Si t’equivoques no passa res però, pensant-ho millor, si ho fas de cor dubto que t’equivoquis, ja que té el millor de nosaltres.

Amanda Fernández, 4t B

Anuncis

Conquerir la utopia: el meu somni

Fa set anys que el Partit Popular va entrar al govern d’Espanya, entrà després de guanyar amb majoria absoluta les eleccions generals que es varen celebrar en 2011. En aquells moments, Espanya estava immersa dins d’una crisi explosiva provocada principalment pel mateix partit polític que entrà en el govern aquell any. Encara que el PSOE, el partit que governava quan va començar la recessió econòmica, va cometre errors, de fet molts, errades que varen comportar un final hòrrid i marcat pel bipartidisme, ple de mesures antisocials i de retallades, que varen provocar el conegut “moviment dels indignats” o 15-M, algunes decisions eren necessàries, perquè no oblidem: estaven prop de caure pel precipici.

La pèrdua del treball sense cap prestació, la congelació de les pensions dels nostres majors, els desallotjaments de famílies que havien estat enganyades pel boom immobiliari, les retallades en educació, sanitat i en general de tots els serveis públics… eren esdeveniments freqüents durant aquells moments.

Jo tenia deu anys, no entenia molt bé el que estava realment succeint, però era capaç de veure la por que dominava la gent. Davant d’aquesta situació esgarrifosa, únicament sabia dues coses: primer, que la meva mare acabava de perdre el seu treball, i que la impossibilitat de pagar totes les factures havien donat com a resultat el fet d’haver-nos de mudar a casa dels meus padrins; i segon, que volia acabar amb aquest món ple d’ injustícies, crear un món basat en la llibertat, en la igualtat i la fraternitat -valors de la República que defens-, construir un món sense pobresa, sense fronteres, sense armes, sense guerres, sense morts d’innocents, on hi hagués pau, harmonia, felicitat… Era només un nin, però vaig descobrir que la manera d’aconseguir-lo era de la mà de la política. Va ser el moment en què vaig decidir ser polític i dur a terme l’anterior, el meu somni, i tot i que sé que és una utopia, lluitaré tot el que faci falta per conquerir aquest somni, la meva utopia.

Julián Valadés, 4t ESO C

 

Teatre. Monòlegs

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hola a totes i a tots,

Encara me´n record del dia que us vaig dir que havíem de fer un monòleg. No us va fer gens de gràcia!

Quan va ser el dia d´exposar-los vau expressar por, nervis, preocupació. Em va costar molt vendre el producte però va valer la pena. Avui en tenim els fruits.

A vegades, quan la meva imaginació vola, pens que potser un dia quan ja sigui més vella, em trobareu pel carrer i per ventura us vendrà el record d´avui, un dia especial.

Jo només us dic que aquests deu alumnes d´aquí darrere s´ho han passat molt bé: han patit, han rigut… i ara… tenen un nus a la panxa, però d´aquests bons. El cuc del teatre entra així, a poc a poc, no te n´adones i et va rosegant.

Ja us dic una cosa: independentment de com vagi i com surti la representació, l´objectiu, ara mateix, està ben acomplert. Heu demostrat que valeu molt i ha estat molt agradable fer feina amb vosaltres!

Mooolta merda!!!

Els exàmens

Sabeu els exàmens? Sí, aquestes proves escrites (orals, de vegades) que et donen els professors que et posen més nerviós que la primera vegada que vas al metge tot sol.

Quant a estudiar, hi ha dos tipus de persones: les que comencen a estudiar el mateix dia que el professor anuncia la data de l’examen (repassat amb exercicis, apunts, esquemes i a saber què més tenen per allà ficat) i les que ho deixam tot per al darrer dia, encara que ens hàgim d’estudiar set temes de tres assignatures diferents! Idò arriba el dia de l’examen – tothom està en tensió, es respira a l’ambient – i entres a l’aula. T’asseus i el mestre et dóna els fulls de la prova, poses el teu nom i comences a llegir les preguntes, a la vegada calculant mentalment a quina nota entre 0 i 10 aspires. Vas redactant les respostes, de moment tot bé, fins que arribes a la pitjor pregunta de totes, aquella que en llegir-la sents com si t’haguessin clavat un ganivet a l’estómac: “ … Justifica la resposta.” No, per favor! Això no! Que ara m’ho he d’inventar, és clar que no m’ho he estudiat! Un poc de pietat, Déu meu… Acabes l’examen derrotat, i tot d’una demanes als teus companys què han posat a un exercici determinat. I t’espantes quan veus que les solucions no coincideixen.

L’espera fins que et donen la nota és eterna, i quan per fi arriba el dia, veus a tots els alumnes amb cara d’espant, com si acabàs de passar un fantasma… El professor reparteix les proves i veus diferents reaccions: uns molt feliços, altres amb cara de circumstàncies, etc. Però, què li hem de fer? Ja tendrem més oportunitats d’aprovar, mentre no sigui tot de justificar la resposta…

Natalia Belchi Velàzquez, 4t D

La revista

Estava jo llegint una revista que me la va donar la meva amiga i

l´únic que em va dir va ser ”Hay una sección de tios en boxers”.

Bé, començ a llegir la revista i veus el típic tio futbolista, així, fent morros, agafant-se el botons de l´americana, o aquesta, que pareix que l´enlluerna un camió, o la millor, que pareix que diu ”Ostres aquest tio me sona però no sé de què” i t´adones que totes les fotos són en blanc i negre. Gires la pàgina i en blanc i negre, que val, jo sé que els tios no saben diferenciar els colors magenta, salmó, burdeos.… Però pareix que l´estan fent per als cans. Bé, gir la pàgina i veig dues pàgines plenes de rellotges, això pareix el Cashconverters, i la pregunta del dia: ”Qué reloj utilizar para una entrevista de trabajo”. Si te´n vas a una entrevista per cercar feina, a lo millor ja has venut fins i tot el rellotge. Vaig a l´índex, ja derrotada, i veig l´article de ”SEXO” pàgina 69. Bé, vaig a la pàgina 69 i posa en gran ”Como dar el beso perfecto”. Un beso, sí un beso, una BESADA. Una besada, senyors, no és sexe, si no t´has de dutxar després, no és sexe. Per últim, a la revista posa ”10 ejercicios y adiós barriga”. No, no, no se´n va, jo ja ho he xerrat amb ella i no se´n va. És més, l´únic exercici que conec és ”Pa´ dentro” quan veus l´ al·lota que t´agrada: ”Hola, que tal, muy buenas, me alegro…”. Se´n va i “uff, m´ ha costat, vatuadell”. Finalment, la revista la tir, quina bogeria de revista, Déu meu. Vaig pel carrer i veig la meva amiga, la de la revista i em diu ”Què, t´ha agradat la revista? Gens? En tenc una altra…” No ha acabat de dir la frase i surt més ràpid que el correcaminos.

AMANDA FERNÁNDEZ, 4tB

A l’aeroport

Heu pensat alguna vegada en tot el que passa des que arribes a l’aeroport fins que a la fi ets al teu destí?

Bé, el primer és anar a cercar la targeta d’embarcament. Un cop que arribes allà i fas tota la cua, vés a veure què fa la senyora per treure´t un maleït paper, però total, que te la donen i te´n vas a passar el control.

Arribes allà i que si lleva’t les botes, lleva’t la jaqueta, que si els líquids per un costat, els aparells electrònics per un altre. Total que quan el policia ja està content passes per la maquineta, i  piiiiiiiii,  control aleatori. T’agafen una tireta, te la passen per les mans i per la cintura per detectar si dus drogues.

Però què he d’anar jo a dur drogues!!!!

Però bueno, esperam els resultats i et diuen:

-Està tot correcte, tot perfecte, que tengui un bon viatge!

Tu te quedes mirant i pensant:

Pues sí que m’has fet perdre una bona estona de temps, so pardal “.

Ara anam a la porta d’embarcament. Camines, camines, no fa falta que vagis al gimnàs en una setmana, perquè  fas cames, i fas braç de tant que pesa la maleta, que mare meva!.

Total que t’asseus a la porta i…. esperes, esperes, esperes;  al cap de dues hores arriba l’hostessa i et diu:

-En breus moments començarem amb l’embarcament. Per favor, preparin la seva targeta i el seu DNI.

Entres a l’avió, t’asseus, te tornes aixecar per deixar passar el que es seu devora, tornes seure, i quan comença l’avió a caminar, venen les hostesses i et diuen:

-Sabem que molts de vostès ja ho sabran, però encara així prestin un moment d’atenció a les demostracions de seguretat.  L’avió està equipat amb vuit sortides d’emergència, dues a la part davantera de l’avió, dues a la part del darrere de l’avió i quatre sobre les ales.

Total que te fan la mateixa parafernàlia que tu ja te saps de cada vegada que vas amb avió.

L’avió s’enlaira, vola, aterra, i te fan un tour per les pistes de l’aeroport.

-Però a mi què m’interessen les pistes, si jo vull anar a veure la ciutat.

Així que fixau-vos en tot el que passa des que arribes a l’aeroport fins que a la fi ets al teu destí.

XISCA SASTRE PÉREZ,  4tD

Auques i cal·ligrames

La sort que et mirin amb bons ulls

El text m’ha transmès que les persones tenim un valors que amagam darrera d’un físic impressionant. Però quan veiem que tot això se’n va, aquest físic que tant ens importa deixa de ser el principal “problema” i només queda lluitar amb un de més gran, amb una malaltia. Que no només et desgasta físicament, sinó també psicològicament. Són reptes que la vida et posa. Ella no s’adona que moltes vegades són molt durs per nosaltres i ens destrossen.

Jo he viscut això d’aquesta  “història”, però jo era el nen de 8 anys i el pare era la meva mare. El càncer passa i arrasa amb tot. La veritat és un poc com els humans, ens preocupam tant per coses tan poc importants… i no som conscients del mal que fem a altres persones. El càncer deixa ferides que moltes vegades ni el temps pot curar. Jo mirava i per sort mir la meva mare com la major guerrera d’aquest insuportable món. És preciosa amb gorres, perruques, roba que li tapa els ulls, amb la mala llet que li posa la quimio… La veig preciosa perquè ella m’ha mostrat el que té per dins i guanya  1000  vegades per sobre tot el que té defora. Vull acabar dient que tothom diu que el pitjor és el començament i discrep  amb ells, encara que tenen un poc de raó: veure com els cabells se’n van, com ella dorm tot el dia per lluitar per anar a treballar, com plora d’amagat… Però després de tot això ve alguna cosa pitjor: no poder mirar enrere i adonar-te que tu també has suportat la malaltia, no patint-la, però sí veient-la, només que t’has guardat molt dedins. I com diu la meva mare “tot el que guardem dins es podreix” i mai més tornaràs a ser el mateix.  Mamà, això va per tu, m’és igual patir ansietat. Tu saps que m’hagués posat al teu lloc mil vegades. Aguantaré totes les guerres que vulguis, si tu tornes a casa amb el teu somriure de sempre. I això va per tu, Càncer, te dedic cada paraula escrita amb llàgrimes als ulls. Et queda molt per guanyar la meva mare i molta gent més. Som més que tu, tenim esperança.

 Ana Iglesias Martínez, 4t ESO A

Concurs de relats Coca-Cola

Aquest dissabte, 8 alumnes de 2n d’ESO de Son Rullan han participat en el concurs de relats que cada any organitza Coca-Cola: Zaira Roldán Herrero (2n A), Ainhoa Yglesias Varela (2n B), Noelia Rabadán Cobos (2n B), Lorena Jimeno Sánchez (2n C), Alejandro Peñalver Martínez (2n C), María de los Ángeles Jiménez García (2n D), Helena Vidal Moyá (2n D)  i Carolina Cantó Màrquez (2n E). Els desitjam molta sort!

 

Opinió

No és cert que tot home té gairebé l’obligació d’arriscar la seva pròpia vida per tal de conservar-la? Sona paradoxal, ho sé, però realment té tot el sentit del món. Hem nascut en una societat on se’ns garanteix el dret a la vida. Però, i si no fos així? No caldria lluitar com els nostres avantpassats van fer per garantir-nos els “privilegis” que tenim avui en dia? La resposta per a mi és òbvia. Clarament hem d’arriscar la nostra vida per aconseguir el dret a aquesta.

Ara bé, hem d’arriscar-nos per a defensar altres causes o ideals? Jo crec que sí. Aquesta és l’essència de l’ésser humà, lluitar pel que s’ha de lluitar, sense por de les conseqüències (o amb por però sabent-la controlar). El que ens fa ésser com som són els nostres ideals, no és, doncs, obligatori arriscar-se per ells? I què si perdem el que més estimem fent-ho? Tanmateix, si ens acomiadem dels nostres ideals per temor, què ens queda? Res. Deixaríem de ser el que som.

No obstant això, és comprensible que amb el pas dels anys aquesta visió canviï. Un ha
viscut més i l’experiència potser li diu que no val la pena fer esforços de més en va. Però crec que tots els joves hauríem de tenir aquesta actitud lluitadora davant els problemes que la vida ens planteja.

En resum, els joves ens hauríem d’arriscar per defensar els nostres ideals per sobre de tot i, en realitat, els adults també haurien de fer-ho. Tot i així, la situació dels adults la puc comprendre, un es pot cansar de lluitar i no treure’n res de bo.

Imma Celeste, 2n de batxillerat

Concurs de microrelats 2018

Si t’interessa concursar-hi, demana informació al teu professor o professora de llengua i literatura. L’any passat guanyà el primer premi Alba Herrero, alumna del nostre centre. Talents literaris de Son Rullan, animau-vos a participar-hi!!!

Taller Coca-Cola de creació de personatges

Com a preparació per al concurs de relat breu que cada any organitza Coca-Cola amb els 2n d’ESO, dia 18 de desembre es realitzà al centre un taller de  creació de personatges de ficció. Va ser molt instructiu i amè. Segur que en sortiran uns relats ben interessants. Ho veurem al concurs del mes de maig. Sort als sonrullaners!

Bloc a WordPress.com.

Up ↑