Cerca

LA PÀGINA

Per estar al dia

Categoria

Llengua catalana

Recull de literatura i foto jove

Les nostres alumnes Elena Vico (1r ESO), Tania Puente (2n ESO), Ainhoa Yglesias (3r ESO), Andrea Ruz (4t ESO) i Carla Verdera (4t ESO) han participat en el Recull de Literatura i Foto Jove 2019, que enguany tenia com a tema “el dolor” i com a font d’inspiració el Guernica de Picasso. Després d’un parell d’edicions en format digital, aquest any el llibre s’ha tornat a editar en paper. L’obra s’ha presentat avui al Teatre Mar i Terra i a l’acte hi han assistit els  alumnes participants, el professorat i les famílies, a més de Susanna Moll, Regidora d’Educació i Esports.

El Recull és una molt bona forma de mostrar el talent creatiu dels nostres alumnes i estam contents que s’hagi tornat a recuperar el format en paper, ja que facilita poder treballar amb els relats dins l’aula. Enhorabona a les nostres alumnes pels seus relats.

Si voleu veure la filmació completa de l’acte, aquí la teniu. Us encantarà!

 

 

El teatre ve a Son Rullan

La companyia de teatre l’Aviador  (formada per Conchi Almeda i Miquel Àngel Raió) vengué els dies 28 de març i 4 d’abril a presentar-nos la seva nova producció titulada Harley Quinn Stalkejada, una obra de teatre de crítica social adolescent. La representació es realitzà dins l’aula i va provocar moltes emocions en els nostres alumnes. D’aquestes emocions en sorgeixen les reflexions que teniu a continuació.

LA PROFESSORA DE FILOSOFIA

Tots sabem que és difícil ser alumne, però qualque vegada t’has posat en la pell d’un professor?

Na Conxa ens va interpretar una obra en la qual representava a una professora de filosofia anomenada Clàudia que, després de patir una baixa, tornava una altra vegada a les classes. Ella explicava el motiu de la seva absència. Contava que és el que li havia passat amb una de les seves alumnes, n’Alba. Ella sortia amb en Peter, un noi que li feia mal, tant per fora com per dins. Na Clàudia, com a professora, li volia fer entendre que allò no era una relació i que ho havia de deixar, però ella no ho veia així. N’Alba va començar a faltar a classe. La professora, preocupada, es va fer passar per una noia adolescent a les xarxes socials per xerrar amb n’Alba, però també per xafardejar el seu compte. Fins que un dia ella s’adona que és na Clàudia qui està darrere el mòbil. En pocs dies les captures de pantalla de les seves conversacions van recórrer tot l’institut. Després d’allò va haver de donar moltes explicacions, però finalment va poder tornar a fer feina.

Aquesta obra és una molt bona manera de fer veure que hem d’anar amb molta cura amb les captures de pantalla i sobretot amb les xarxes socials perquè encara que et pensis que no és per tant el que has fet o que és una bona forma de venjar-se de qualcú, potser estàs destrossant la vida d’una persona. Em va agradar molt la taula que va fer en acabar l’obra, perquè encara que semblaven persones molt diferents, tenien característiques molt semblants.


Aina Roig

OBRA DE TEATRE

La darrera activitat que férem a l’assignatura de català va ser veure una obra de teatre protagonitzada per una actriu catalana. Feia molts d’anys que no en veia cap, de fet la darrera va ser una obra infantil molt coneguda: Els tres porquets. En general, els adolescents no tenim el costum d’anar al teatre les tardes del dissabte perquè pensam que és una opció avorrida i poc profitosa. Però després del que vàrem veure a l’aula d’exàmens, crec que la majoria ha canviat d’idea.

A mi, personalment, em va encantar. L’obra tractava temes que ens toquen molt d’aprop, com és el cas de la privacitat a les xarxes socials i l’abús sexual. La història contava com n’Alba, una noia valenta i segura d’ella mateixa, es veia destrossada per la relació que mantenia amb en Peter fins al punt d’intentar suïcidar-se. L’altra protagonista és na Clàudia, una professora de filosofia, que fa tot el possible per ajudar-la. Arriba a ser tan gran l’obsessió que sent per ella que crea un compte fals a Instagram per seguir-li el rastre i parlar amb ella sense saber qui era realment. Al final de l’obra, quan els dos personatges estan al límit de la desesperació, na Clàudia és acusada d’invasió de la privacitat i li obren un expedient. Mentre cau en una profunda depressió, n’Alba continua sent enganyada i maltractada inconscientment per en Peter. Na Clàudia es dona de baixa durant molt de temps i no torna a saber res més de n’Alba perquè se’n va a Barcelona lluny d’ella.

Sens dubte és una historia profunda i trista pel simple fet que aquestes coses ocorren a molts llocs del món, i canviar-ho està en les nostres mans. Si ens posam al lloc de na Clàudia, com molt bé acaba l’obra, vosaltres que haguéssiu fet? És una resposta complicada però jo, personalment, no crec que arribàs on va arribar ella; no falsificaria la meva identitat per ajudar a una alumna sense abans conèixer-la prou bé. I en el cas de n’Alba, no em deixaria enganyar com va fer ella darrere una persona que només t’utilitza i no t’estima.

Però, tu què hauries fet?

Carla Verdera Planells, 4D

 

 

Premis de poesia

El passat 3 de maig es varen lliurar els premis del Concurs de Poesia organitzat per la Biblioteca. Els guanyadors foren:

Tiaré Rodríguez de 2onA PMAR

Juan Francisco Vallés i Alex Martorell de 4art C

L’autor o autora de l’anònim “La primavera comença, s’altera”

i la professora Margalida Sampol, que ha escrit un poema sobre la seva relació amb l’institut que adjuntam.

 

Teatre per Sant Jordi

Concurs Coca-Cola

10 alumnes de segon d’ESO de Son Rullan han participat en el concurs de relats que organitza Coca-Cola: María Kupriyenko, Marta Sans, Aitor Prior, María Amparo Daniel, Lidia Pons, Rossana Espinilla, Anastasia Kupriyenko, Naira Rojas, Carmen Vera i Tania Puente.

Molta sort als nostres joves talents!

Canvis

 

Relat de Judit García Hernández

Avui us explicaré la història d’Ariadna, una noia de 16 anys, la qual no ha tingut la infància que tot nen es mereix tenir. Bé, millor comencem pel principi.

El 17 de juliol de 2002 neix a Son Llàtzer, un hospital de Palma de Mallorca, una nadó de cabells castany fosc i grans ulls verds, a la qual la seva mare, una adolescent primerenca i soltera de 17 anys anomenada Mònica, va decidir posar-li el nom d’ Ariadna, en honor a la dona que l’havia criada des dels 8 anys de vida (que era morta feia 2 mesos), quan els seus pares la van abandonar en un parc dels afores del poble en què va néixer a causa de greus problemes econòmics. Ariadna era la bebè més maca que Mònica havia vist en la seva vida, era pràcticament perfecta, encara que la seva infància no seria tan perfecta com tots els que estaven presents la nit del 17 de juliol a l’ hospital desitjarien que hagués estat.

La protagonista d’aquesta història va néixer sense un pare al qual prendre com a exemple, sense aquest home que la pujàs a l’esquena en les cavalcades o en els concerts, que la tractés com una princesa, que la deixàs en “evidència” davant dels seus amics en acomiadar-se des del cotxe anomenant-la amb aquest malnom afectuós que utilitzava quan la cridava a casa o perquè li donàs aquests consells que només un pare sap donar. Més ben dit, va néixer en un entorn de mudança per any pels problemes econòmics que tenia la seva mare en no poder carregar amb totes les despeses que suposen una filla i una casa. Ariadna i la seva mare es van estar mudant de casa durant 6 anys. Fins que un dia, a les seves vides va arribar un home que ho faria canviar tot, Alejandro, de 23 anys, el primer al·lot de Mònica des del naixement d’Ariadna.

Gràcies a l’aportació econòmica que feia Àlex, van poder llogar una casa on viurien la parella i la nena de 6 anys. Uns mesos més tard, la petita va començar primària en el col·legi Els Espartans, en el qual li van començar a fer assetjament escolar els nens de sisè curs. Al principi era només verbal, i ella no deia res a ningú, ja que no li donava importància i pensava que ho farien durant un curt temps per ser “la nova”, però quan va començar a cansar-se de sentir-se tan malament, ho va explicar a la seva mare i al que en aquell moment ja havia començat a exercir de pare per a ella, Àlex. Ells van anar a parlar amb l’equip directiu del centre escolar, però després de diversos intents, no es va aconseguir cap resultat positiu. Al contrari, va causar l’efecte oposat en els alumnes que l’assetjaven, els quals van decidir que era el moment de pujar de nivell en l’assetjament cap a Ariadna i la van començar a agredir físicament, pegant-li puntades de peu quan passaven pel seu costat, a fer-li la traveta al pati, i fins i tot a empènyer-la, tirar-la al terra i pegar-li amb la seva pròpia maleta.

El primer dia, va plorar tota la tarda i pel que fa a la seva mare i al seu “pare” quan la van veure, es van quedar en xoc, ja que ni s’imaginaven que això li pogués passar a una nena com Ariadna, respectuosa, educada, tranquil·la, intel·ligent, estudiosa, guapa, amable… La petita va seguir arribant plorant a casa durant uns mesos més, fins que van decidir canviar-la de col·legi i va començar a principis de maig al CP Cristóbal Colón.

Van passar dos anys i semblava que tot anava bé, però la cosa no seguiria així per molt temps. A casa, la cosa anava prou bé, eren feliços, havien adoptat un gos, passaven molt temps junts com una família, ja que Mònica i Àlex treballaven al matí mentre Ariadna era a classe. En canvi, a l’escola la cosa va caure en picat i van començar a assetjar la nena d’ara 8 anys. Però aquesta vegada la història no seria la mateixa, ja que Ariadna va decidir aprendre a defensar-se pel seu compte, es va convertir en una noia callada i reservada que només confiava en la poca família que tenia. Va començar a ser més trista, més seriosa, però això sí, sense perdre la seva educació. Aqueixa setmana, la van intentar enganxar 2 alumnes més grans que ella, per la simple raó que estava tota sola recolzada a la paret del col·legi esperant que la vinguessin a cercar per anar a casa. Ella es va saber defensar, va aturar els cops que li volien donar i els els va retornar, deixant-los a terra asseguts i espantats per veure que la nena bona havia tret el seu costat dur. Les setmanes van anar passant i, sense cap raó, ja que la protagonista només s’havia defensat dels seus agressors, la gent va començar a tenir por de n’Ariadna, però a ella tant li feia, ja que preferia que la gent li tingués por en comptes de ser la nena feble de la qual tots es reien.

Per a sorpresa de la quasi preadolescent, el dia del seu 9 aniversari, el 12 de juliol del 2011, li donarien la notícia que la seva mare i Àlex es casarien 3 mesos més tard. El 17 d’octubre d’aquell mateix any, es va celebrar el casament de la parella composta per la mare i el que ja es podia dir “padrastre” d’Ariadna. Però la vida sempre dona un gir de 360 ​​graus en l’últim moment, i aquest gir va ser més gran del que tothom s’esperava.

Àlex venia d’una família pobra, tant en amor com econòmicament. El jove, d’ara 26 anys, no es parlava amb cap dels seus familiars des de feia anys i tampoc tenia interès a tornar a fer-ho. Mònica no li havia donat importància a això fins que 2 setmanes després del casament, Àlex va començar a ser agressiu, distant, mal educat… Fins al punt d’ enganxar-se a l’alcohol, fins i tot amb Ariadna davant.

La jove nena ja tenia edat suficient com per adonar-se de tot el que li estava passant i intentar refugiar-se a la seva habitació juntament amb el seu gos, un llaurador de 2 anys que es deia Pandi Pandi. La petita de vegades treia el cap al passadís quan escoltava molts crits per veure el que estava passant, fins que un dia va veure com el que ella considerava el seu pare agafava  la seva mare d’un braç i l’empenyia després d’haver-li pegat un fort cop de puny a l’ abdomen. Ariadna, espantada, es va amagar sota el seu llit a plorar ja que per culpa de la situació d’estrès que estava vivint es va quedar paralitzada sense saber què fer.

L’escena es va repetir durant un període relativament llarg de temps quan es parla d’aquest tipus de situacions (uns 3 mesos aproximadament), fins que, com havia passat amb l’assetjament escolar, Ariadna es va armar de valor i va decidir defensar la seva mare i posar-se davant de l’home abans que encaixàs un altre cop contra Mònica. Però Alejandro, sense pensar-ho dues vegades, va apartar la nena d’una empenta, i la va tirar a terra, a la qual cosa la mare va respondre amb una empenta cap al seu marit, i no va aconseguir moure’l més d’un metre i mig, cosa que va desencadenar una altra escena de violència a la “llar” de la “família”.

No va ser fins el Nadal del 2012 que Mònica va agafar aire i va denunciar el seu encara marit i agressor Alex, ja que en llegir amb llàgrimes als ulls la carta dels regals que volia la petita, es va sorprendre en veure que l’únic que havia escrit era “Estimat Pare Noel, aquest any només et demano que li donis el valor a la meva mare per portar a aquest home dolent a la policia perquè li deixi de fer mal. Amb amor, Ariadna”.

Dos mesos més tard, Àlex i Mònica ja estaven divorciats i el jutge havia posat una ordre d’allunyament que prohibia que l’home s’acostés a la casa on vivien mare i filla per menys de 50 metres, cosa que va complir. Fins que el dia del 12è aniversari de la nena, el juliol de 2014, va aparèixer a la casa. Mònica, la mare, va obrir la porta, però no li va donar ni temps a reaccionar quan Àlex va treure una pistola per disparar a la dona de 29 anys, la qual va caure desplomada al terra del rebedor de la casa. Ariadna ho havia vist tot amagada darrere la porta de la cuina, que estava a uns 3 metres de l’entrada. L’home se’n va anar el més ràpid que va poder en la seva moto, sense adonar-se que la petita era allà.

La destrossada nena es va quedar agenollada al costat del cos sense vida i sagnant de la seva mare, juntament amb Pandi, que estava plorant de veure plorar la seva petita propietària. Tres cotxes de policia van arribar en qüestió de segons acompanyats de dues ambulàncies. Es van endur  la jove per tranquil·litzar-la i intentar trobar-li una casa d’acollida com més aviat millor, a la qual cosa ella va dir que volia anar juntament amb el seu gos a on hagués d’anar, cosa que li van concedir.

L’endemà, havien trobat alguna cosa a la qual Ariadna havia considerat llar, però no va trigar a canviar de família, ja que els seus pares d’acollida estaven descontents amb la petita perquè estava seriosa sempre, gairebé ni parlava i no volia sortir de la seva habitació. Per evitar preguntes, als pares adoptius no se’ls havia dit la raó real per la qual Ariadna estava en adopció, sinó que es va dir que els seus pares no es podien fer càrrec d’ella i quan tenia tan sols un any la van donar en adopció i que des de llavors va de casa en casa. Després d’uns mesos buscant una llar per a la nena i el seu gos, van trobar un lloc perfecte, una casa als afores de Santa Maria, un poble molt bonic a 15 minuts amb cotxe de l’institut en el qual començaria Ariadna aquell mateix mes. La petita va començar les classes al segon trimestre, ja que la policia va veure necessari que la nena pogués tenir un temps per intentar assimilar tot el que havia passat.

La que seria la seva nova família estava composta per una dona de 38 anys, un home de 40 anys, un nen de també 12 anys anomenat Pau, una nadó de 3 mesos i una gossa, la mascota de la casa.

El temps anava passant i Ariadna va començar a ser feliç després de força temps. A l’institut tot anava bé, ja que era una nena molt maca i intel·ligent que va aprendre a fer amics ràpidament gràcies al seu “germà” Pau.

Van passar 2 anys i tot seguia anant bé, era una de les millors alumnes, en totes les assignatures treia excel·lents, algun nen es ficava amb ella de tant en tant, però Pau la defensava com si fossin germans de sang. La gent l’estimava i com més anaven passant els dies ella era més alegre. Però al contrari del que sempre diuen els contes, que tots els finals són feliços, el seu va ser molt tràgic. Un mes més tard del seu 16è aniversari, hi havia la família al complet fent una volta per l’Arenal, passejant pel costat de la platja, quan els dos pares se’n van anar amb la seva filla petita, de quatre anys, a comprar uns gelats, mentre Ariadna i Pau estaven esperant asseguts al petit mur que separa la sorra del carrer. Aquests gelats mai arribarien, ni els seus pares adoptius ni la seva germana petita, ja que, el mateix home que havia estat com el seu pare deu  anys enrere i al qual els policies mai havien arribat a aturar, els havia seguit fins allà per acabar amb el que havia començat feia quatre anys, destruir la felicitat de la nena que va aconseguir que Mònica ho denunciàs. Va passar amb un cotxe a tota velocitat per la carretera per la qual estava creuant la família de la nena, atropellant els pares i la petita de quatre anys, i els va matar a l’instant, la qual cosa deixaria en xoc als dos adolescents. A partir d’aquest moment, Pablo i Ariadna es quedarien amb els avis paterns del noi i amb les seves dues mascotes. Però, òbviament, res tornaria a ser el mateix…

Diuen que tota història té un ensenyament, però sincerament, jo a aquesta li’n veig dos. D’una banda, no totes les històries tenen un final feliç; i per una altra, el dolor pot arribar a la teva vida en qualsevol moment i de qualsevol forma, així que sempre cal estar preparat per assimilar-lo i seguir endavant sigui com sigui.

Judit García Hernández, 4t ESO B

Entrevista a Diego Román

Bon dia  senyor Román. En primer lloc, abans de començar  l’entrevista  voldria agrair la seva col·laboració i per atendre’ns tan ràpidament.

-Com et definiries?

Em definiria com una persona empàtica ja que intent pensar com se senten les altres persones. Sempre analitzo les meves accions per si poden afectar els altres. Tinc també  molt sentit de l’humor. A més sóc una persona generosa i altruista ja que quan faig alguna cosa per qualcú  no cerc res a canvi. Em consider també humil perquè conec les meves pròpies limitacions i debilitats i mai exager els meus èxits ni virtuts. Finalment em consider una persona honrada,  ja que mai actuo de mala fe i sempre amb respecte als altres. Amem, que soc una joia! Hi hi hi!

-Et consideres una persona autodidacta ? Per què ?

Sí em consider una persona autodidacta. En ocasions he adquirit formació a través del propi aprenentatge explorant i aprofundint sobre matèries que m’inquieten o interessen.

-Has complit algun dels teus somnis? (si és que sí ) Quins? ( si és que no ) Per què no has pogut ?

Jo no he tingut cap somni, sinó objectius. Una vegada aconseguit vaig pel següent. Un objectiu que no he pogut complir ha estat acabar la carrera de dret ja que vaig donar importància  a unes altres coses i vaig deixar a un costat els estudis . És una cosa que mai hauria d’haver fet i sempre me’n penediré, d’això. En l’actualitat torn a tenir inquietuds, i pot ser que torni a  reprendre els estudis on els vaig deixar.

-A la teva infància, a què et volies dedicar?

Des de petit sempre volia ser advocat. No sé si era per influència de la televisió  o per un altre motiu, però el saber les lleis i poder cercar solucions a través d’elles em sembla increïble.

Una altra matèria que em tornava boig era la informàtica. De fet, a  dia d’avui és un dels meus hobbies preferits. No em dedico a això, però sí que he tingut la possibilitat de dedicar-hi temps i estudi. A dia  d’avui, amb 45 anys, treballant en una cosa absolutament diferent, he aconseguit acabar un mòdul de grau mitjà en sistemes informàtics i xarxes. Ho he fet únicament perquè m’agradava. Gaudeixo muntant i desmuntant ordinadors així com solucionant problemes de programari i xarxes.

-Quins són els teus estudis? T’agradaria reprendre els teus estudis pendents ?

Vaig completar els tres primers anys de carrera  de dret. Vaig començar quart i pels motius que he explicat abans ho vaig deixar a un costat. La matrícula a la universitat és caríssima i el meu cap estava en altres coses molt diferents a estudiar. Han passat 25 anys des que vaig deixar-ho i en aquesta etapa de la meva vida torno a tenir inquietud per l’estudi. Amb tota seguretat, si la meva economia ho permet, tornaré  a reprendre els estudis a curt termini. També tinc finalitzat el mòdul de grau mitjà de tècnic microinformàtic i xarxes. Just acabat el 2018.

-Actualment de què treballes ? De jove, t’imaginaves que acabaries així ?

Actualment treballo al departament de programació de tripulants de cabina de passatgers a la companyia Air Europa. M’encarrego de programar els  vols  del mes següent de 1.200 auxiliars de vol. Mai en la vida m’ hagués pogut imaginar que treballaria d’això, senzillament no sabia que un treball així existís.  Fins i tot volar és una cosa que no em fa molta gràcia. Odio els aterratges i  sobretot  els enlairaments.

-Quina és la teva major experiència en la vida ? Què has après al llarg de la vida?

El que he après al llarg de la meva vida és que cal viure i deixar viure. Ajudar a qui realment ho necessita. Repudiar tot allò que alguns fan servir, aprofitant-se de la seva posició, per enganyar i intentar dividir la gent. La nostra  llibertat acaba on comença la dels altres. Malauradament  molts s’han oblidat d’això i han perdut el respecte, els costums…

La meva major experiència ha estat ser pare. És el més meravellós que m’ha passat a la vida. Al principi creus que  no estàs preparat, però… És un sentiment indescriptible.

I això ha estat una entrevista al meu oncle. Jo l’he triat perquè me pareix un molt bon exemple per a tothom.

NATALIA NAVARRO GORDILLO 3rB

Entrevista a Estíbaliz Gallardo

N’ Estíbaliz Gallardo és una mestra i subdirectora de l’acadèmia de teatre MAX. Té 26 anys i pràcticament tota la seva vida, ha fet coses relacionades amb el món de l´ art. Ha fet moltes d’obres de  “Vaianna” fins “La casa de Bernarda Alba”.

 

Lucía: Bon dia Estíbaliz!

Estíbaliz: Bon dia!

L.: Ara, et faré unes preguntes relacionades amb la teva vida al teatre.

E.: Perfecte! Comencem.

L.: Què és per tu el teatre?

E.: Per jo el teatre és una forma de vida, és una forma d’expressar-se sent tu sense la necessitat de ser tu mateixa.

L.: Què és el que sents quan actues?

E.: Molta adrenalina, adrenalina i plenitud.

L.: Amb quin gènere el sents més identificada?

E.: Amb el gènere musical, perquè té tres arts reunides en una mateixa i pots ballar, cantar i interpretar a la vegada, és com la mescla perfecta.

L.: Per què de tots els treballs que hi ha, vares triar aquest?

E.: Perquè és un treball molt arriscat i a mi m’agrada molt el risc i perquè dins aquest treball puc fer altres treballs, puc interpretar  un metge, un obrer, un electricista, un cuiner..

L.: És un treball en el qual treballaries tota la vida?

E.: Sí, sense cap dubte, fins que mori.

L.: Quan vares començar en el món de l´ art?

E.: Vaig començar amb 6 anys ballant, després, vaig estudiar piano i a continuació, ja em vaig dedicar especialment al teatre, a on duc 8 anys.

L.: Com va sorgir el teu desig per l’actuació?

E.: Doncs mira, ve de ballar, quan ballava, quan tocava el piano sentia que no era el mateix ballar per ballar que ballar  interpretant un paper, jo de petita, em muntava les meves historietes, m’imaginava un personatge i que aquest ballava dins aquella història, a mesura que anava passant el temps i per cantar una cançó o interpretar-la al piano havia d´ inventar un paper, vaig decidir que la interpretació era el que m’agradava.

L.: Segons tu, quines són les coses bàsiques per fer una bona interpretació?

E.: Sentir el que realment senti el personatge, no el que vulguis tu, creure´l i gaudir-ne.

L.: Quin seria el teu paper preferit per protagonitzar?

E.: Buff, que difícil, que difícil… Medea, perquè és molt diferent a mi, és una cosa que jo mai faria, matar els meus fills per amor. Em pareix molt complicat interpretar-la.

L.: Com definiries  un bon actor?

E.: De la mateixa manera que he dit el que era una bona interpretació, un actor és una persona que treballa molt dur, que no es dona per vençut, que s’exigeix a ell mateix cada dia i que sempre té ganes de millorar.

L.: Moltes gràcies per contestar  les meves preguntes.

E.: De res.

He triat a n’Estíbaliz perquè ella ens mostra a tots els alumnes que el teatre no és només recitar un paper, sinó sentir-lo i esforçar-te.

 

Lucía Tortajada Mesquida 3rB

Cal ser un mateix

He après que en la vida cal ser un mateix, per molts de cops que et donin, per molt que et diguin que no, que no pots, sempre has de ser tu, defensant el que tu creus que has de defensar, lluitant pel que tu saps que has de lluitar. He après que dels errors s’aprèn i això és l’important, que tu has de millorar, no els altres, que has de donar-te el cop tu, no els altres. Que si vols canviar, si vols millorar, que ho facis per tu, no per ells, perquè qui estarà amb tu sempre, malgrat tot, ets tu mateix, sí, tu mateix qui s’haurà de guanyar-se la vida. I no només dic de guanyar-se la vida per la feina o els diners, guanyar-se la vida sent feliç amb les teves il·lusions i objectius, sent fort a qualsevol situació i prudent en eleccions, però sobretot sent feliç amb tu mateix. Perquè he après que no només el material et farà feliç, que un bon cotxe no et donarà salut, que una bona tele no et donarà amics de veritat, o que l’amor no es compra amb joies. A qui no li agradaria que li toqués la loteria? Jo seguesc pensant què faria amb tants de diners, però cal aprendre que si et sents buit, un paper no t’omplirà. He après que no tota la gent que hi és ara, hi serà per sempre, que algunes persones només hi són per ensenyar-te a no deixar-te infravalorar, a no deixar que les altres persones contestin per tu. Però no sempre són coses dolentes, també potser simplement per deixar-te records, records bonics, que els repetiries mil i una vegada. I quan aquestes persones compleixen el seu objectiu, se’n van. He après que només hi ha una vida, que has de fer el que realment t’ompli i et faci aixecar del llit amb il·lusió i ganes de continuar, que no sempre la vida ens tracta de la millor manera. Però recorda que els somnis són objectius i es poden aconseguir, que res està perdut del tot, que si et penedeixes, que sigui d’haver-ho fet, de no quedar amb les ganes i el dubte. He après que mai s’han de posar límits, que els límits són per covards que han perdut l’esperança, que la primera regla és intentar-ho fins a l’últim moment i la segona aconseguir-ho, que si fas alguna cosa que sigui amb el cor. Si t’equivoques no passa res però, pensant-ho millor, si ho fas de cor dubto que t’equivoquis, ja que té el millor de nosaltres.

Amanda Fernández, 4t B

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑