En Jaume des de petit estava convençut que tenia el poder de la invisibilitat davant les al.lotes. Cap li feia cas, ni el miraven, era com si no existís. Durant anys va investigar com podia anul.lar aquest poder. Va llegir molts llibres, va veure moltes pel.lícules i va demanar consell als seus amics, però res, no trobava la fórmula. Als vint-i-dos anys seguia sol i trist. L’única dona que el podia veure era la seva mare que l’ajudava i li explicava que qualque dia trobaria una persona tan especial i bona com ell. En Jaume sempre li contestava “no m’agrada, però hauré de lluitar amb això”.
Un dia en Jaume va anar al bar “Le Prix” perquè estava convidat a l’aniversari del seu millor amic, en Pere. Quan en Jaume va anar a la barra a demanar una cervesa, la cambrera no el va veure, com sempre, i una dona que semblava de la mateixa edat va murmurar: “Pobret, com passen d’ell!”
En Jaume va mirar aquella dona alta, de cabells castanys i ulls blaus i li va dir: “Em pots veure?”. Ella, sorpresa, li va contestar: “Sí, tu em pots veure? Com pot ser això!”
Els dos al.lots al.lucinaven, es varen quedar mirant sorpresos.
Es varen passar tota la nit parlant i varen quedar per un altre dia. Així, durant mesos, Jaume i Marta van anar al parc d’atraccions, de viatge, van conèixer a molta gent…
Al final es van casar i van formar una família.Tots dos es van adonar que no eren invisibles, no existía el poder de la invisibilitat, sinó que no havien trobat la
persona adequada. Perquè hi ha gent que no val la pena i et fan sentir malament com si no existissis, però quan trobes la persona idònia et sents feliç i visible per tot el
món.
Ariadna Román Gordillo, 1r E
