Aquest curs hem iniciat el projecte de Ràdio a Son Rullan amb aquesta pàgina web on penjarem tots els vostres podcasts o muntatges audiovisuals. Estem esperant ja la vostra participació. Qualsevol activitat pot ser interessant donar-la a conèixer amb la vostra veu: l’opinió sobre un llibre que t’hagi agradat i que vulguis recomanar, una redacció sobre qualsevol tema, un conte, un poema, una experiència que vulguis contar, una entrevista, una recomanació d’una pel·lícula, una recepta, una notícia, qualsevol activitat de classe, un suggeriment, un anunci publicitari, un experiment, una cançó, un viatge… Segur que teniu més idees i que esteu desitjant contar-les.
Els podcasts o els muntatges audiovisuals els podeu enviar a l’adreça biblioteca@ies.sonrullan.com indicant el vostre nom i el títol de l’àudio. Us podeu gravar amb el mòbil, però també amb aplicacions on line com per exemple Vocaroo, Voki, Morfo, Audacity o amb les que vosaltres coneixeu. Si feu muntatges audiovisuals procureu tenir en compte els drets d’imatge. Existeixen pàgines com Pixabay o Jamendo on es poden aconseguir imatges i sons de forma gratuïta.
A l’illa de Mallorca, hi havia un músic que al seu temps lliure, sempre, per poder inspirar-se, anava a mirar el cel. Li encantava veure els núvols i poder imaginar-se diferents formes d’objectes, persones o animals fantàstics.
El músic es va posar davall d’un arbre que estava ple d’ocells que cantaven una preciosa melodia. L’ intèrpret va agafar una branca de l’arbre i es va començar a imaginar que dirigia una orquestra protagonitzada per ocells molt petits. Mentre contemplava que bé que ho feien aquelles aus es va fixar en una aranya fent una feinada per poder fer una teranyina que finalment li va quedar molt bé. Simbolitzava que amb un gran esforç les coses surten genial.
El músic va tornar a ca seva a descansar i a començar a escriure la seva nova cançó. Al dia següent va tornar a l’arbre on es trobaven els ocells i va seguir amb aquesta rutina durant dues setmanes. El músic va fer molta feina.
Un dia hi havia menys ocells. L’ intèrpret es va estranyar molt. De cop va començar a sortir lava i el músic no tenia manera d’escapar. Estava tot ple de foc i l’artista, en veure que no podia sortir, va fer el que més li agradava: va tornar a dirigir la seva orquestra sense aturar mentre mirava la teranyina.
Quan pareixia el final… el músic es va convertir en un ocell! Va poder sortir de la lava i es va ajuntar amb la resta d’aus per cantar aquella preciosa melodia.
Començam el curs escrivint, treballant la part més creativa dels nostres alumnes. La professora Xesca Valentí ha proposat als seus alumnes de 3r d’ESO tres opcions de redacció:
NO TENC TEMPS. Quina excusa! Quant temps fa que no seus amb un amic per mirar una posta de sol, mentre xerrau de les vostres coses? Creus que ho feim tot amb presses? La vida d´estudiant no et deixa temps per a res, o bé és que no ens organitzam bé el temps? Què voldries fer i no tens temps de fer?
A la teva redacció pots parlar del que vulguis o contar una història però… hi ha d´haver les següents paraules: estiu, atractiu, viatge, amistat, imaginació, música, ball, històries, sentiments, mòbil.
De les dues cartes de DIXIT que tens, tria´n una. Has de fer tot el possible per ser creatiu. Pots imaginar una història a partir del que veus. La carta és un pretext perquè siguis imaginatiu. Pots parlar dels teus sentiments i emocions a partir de les imatges. La carta et pot servir per recordar una pel·lícula, un fet, una anècdota, la teva infància, els teus problemes, les teves curolles. T´atreveixes?
I aquest ha estat el resultat.
Samay Molina Lopez, 3rB
Les meves donzelles em pentinen el cabell, mentre jo observ com va sortint el sol pel gran balcó de la meva habitació. Quan acaben em demanen quin vestit vull per la gran festa que farà el meu pare per celebrar el meu compromís. Una vegada vestida i pentinada baix al gran saló de festes per veure si tot està preparat per quan venguin els reis de Lokilandia i el príncep Joseph, el meu promès. De sobte, les campanades del castell sonen anunciant que la festa i els reis han arribat. Corrent arrib a la porta em col·loc amb una “pose” altiva i elegant, poc després arriben els meus pares. Saludam a tots els plebeus i feim una reverència quan arriben els reis, igualment ells també ens fan una reverència. Comença la festa i tots estan contents, jo aprofito que els meus pares estan ocupats per anar al servei. Surt per una porta petita a l’entrada principal, començ a caminar quan algú em tapa la vista amb una bossa negra o això crec perquè no hi podia veure. Després de cridar i pegar sense èxit crec que hem arribat perquè em tiren a terra i em lleven la bossa. Mentre vaig obrint els ulls puc veure que m’han tancat en una… CARAGOLA, és de debò no pot ser, és ridícul. Amb un poc d’esperança cerc alguna finestra per escapar i…Bingo!! n´hi ha una, Amb molt esforç hi arrib, i amb una pinceta i amb els llençols del llit de la cel·la, puc escapar. Corr el més de pressa que puc esperant trobar la llibertat que em varen robar.
LA BOSSA DELS PROBLEMES (de Carla Castro Guerrero, 4t ESO D)
Aquesta bossa és la culpable de guardar i administrar els teus problemes, des dels més comuns i estúpids, fins als més duradors i que més t’importen.
Aquestes preocupacions són presents sempre, en cada segon de vida. Sempre hi serà benvingut qualsevol turment nou. Però quan en desapareix un, el sac es buida, ell s’enfada, encara que sap que mai es buidarà del tot. Cada vegada que et sorgeixi un inconvenient més, t’acompanyarà on siguis, com qualsevol accessori. Cada objecte que envolta el dia a dia és un possible problema nou. Tens fam però no tens doblers per comprar, et xapen les ulleres de sol, et prenen la cartera o els documents més importants.
La finalitat d’això és saber quan donar importància a les coses o no, saber valorar i mirar la vida d’una altra manera, amb una altra perspectiva i que així, les coses puguin canviar.
Pot ser que en qualsevol instant de la vida, aquest sac d’amargor es torni ple de felicitat i moments inoblidables, on emmagatzemar tots els teus records viscuts al llarg de la teva vida i tots aquells problemes es tornin anècdotes que es puguin contar a l’endemà amb un somriure d’orella a orella.
La presa (d’Ariadna Román Gordillo, 4t ESO D)
Si dos anys enrere m’haguessin dit que avui estaria empresonat a la pitjor presó d’Espanya, pensaria que aquesta persona està boja o veu moltes pel·lícules policíaques d’aquestes que posen l’horabaixa. Qui diria que un noi amb un futur brillant acabaria en un lloc tan fosc com aquest? Cada vegada que miro entre les reixes només penso en aquell fatídic dia en què la vaig conèixer a ella.
Tot va començar un dilluns del mes de març a les set del dematí. Era la primera vegada que ens vèiem els candidats al Pulitzer, allà estava na Cristina de mirada trista i cabells negres com la nit. A l’instant que la vaig veure, em vaig enamorar dels seus ulls blaus com el cel i profunds com l’oceà. A les dues setmanes de conèixer-nos ja érem parella. El temps que vàrem estar junts va ser el millor de la meva vida. Un dia, em va demanar que robés uns documents confidencials de la universitat per a ella. I com un idiota ho vaig fer. Em va delatar i em van detenir per robatori i violència per així quedar com a guanyadora del premi que la va impulsar a l’èxit.
Mai no havia d’haver confiat en ella. Na Cristina m’ha convertit en el monstre que som ara. Abans jo era la presa, però quan surti, prepara’t perquè jo seré el caçador.
Lucía Gutiérrez Villamuelas, 4t ESO D
De vegades un mateix voldria desaparèixer, però, realment ens sentiríem bé?
Nosaltres seguim tots els dies una espècie de rutina on acabam fent coses quotidianes com ara pujar unes escales, les nostres obligacions, entre altres estudiar i fins i tot alguna vegada ens donam el gust d’estar relaxats o també fer accions fora del que nosaltres diem “normals”.
Per això no a tothom li ve de gust seguir la rutina, i quan es compliquen les coses només volem desaparèixer, potser sigui per por, vergonya, frustració, tristesa… Si ens adonam, els sentiments són la causa de tot. I és això el que als adolescents tant ens afecta.
No escric això per parlar de mi, però de segur que no soc l’única que se sent així. L’acció de voler desaparèixer… quantes de vegades l’haurem pensada al llarg de la nostra vida?
Casualment ho solem dir quan ens sentim ridiculitzats, trists, quan sentim que hi ha qualque cosa que no està anant bé. En resum, quan sentim negativament.
I és que en algun moment tots hem desitjat que la “capa invisible” de Doraemon existeixi.
Ens deixam endur per les emocions sense pensar el que realment està passant i que potser pensam massa les coses quan no és gaire necessari. Encara així, si els nostres sentiments fossin els que ens deixassin dur per nosaltres, què pensarien ells?
Flama agonitzant (de Kaito Soriano, et d’ESO)
Regnava a tot l‘edifici. El foc interminable ho arrasava tot al seu pas, i el fum asfixiava qualsevol imprudent que el respiràs. Ja quasi tots estaven evacuats o cremats però a una petita habitació hi havia una nina a la qual havien abandonat. Estava espantada, tota sola i desesperada, però era molt tard quan es va adonar que de vida, poc li quedava.
Es va asseure a terra, ara desesperançada. No hi havia finestres, i la porta era tancada. Va recordar el seu pare, que tot el temps li pegava, i la seva mare, que gairebé no l’alimentava, les companyes de classe, que la insultaven, i a tots els professors que la menyspreaven.
Es va acostar al cos sense vida de Sam, un petit moix que va ser l’únic que l’apreciava. No tenia remordiments fins ara, però ara es preguntava què hauria passat si no hagués encès la flama. Però això ara no importa, tots els que la varen odiar, en poc temps estaran a una tomba. Va veure les flames sota la porta, i ara tocava esperar, mentre el fil de la seva vida a poc a poc s’anava cremant.
Pirates (d’Alejandro Gómez, 4t ESO D)
Era un dimarts normal, jo dormia tranquil en el meu llit de fusta. Quan em vaig despertar vaig trobar la meva habitació un poc diferent, tota l’habitació era de fusta antiga, molt desgastada. Hi havia una llum molt forta que entrava per la porta. Em vaig aixecar i en posar la mà al pom de la porta vaig cridar molt fort i vaig caure a terra. Tenia tot el braç diferent, pareixia un insecte. Em vaig girar cap a un mirall que hi havia a la paret i tenia raó, m’havia convertit en una formiga.
Després d’assimilar-ho tot, vaig sortir per la porta i em vaig adonar que no estava en una casa, estava en un vaixell pirata amb una tripulació de formigues pirates. Passejant pel vaixell totes les formigues em deien capità. Jo no entenia res, però saludava igualment.
De sobte, va començar a ploure molt fort i les ones cada vegada tornaven més grans. Un altre vaixell pirata s’apropava per la dreta. Aquell vaixell estava ple de formigues vermelles i venien a robar tot l’or que havia vist anteriorment en una sala secreta. Van començar a disparar amb els seus canons i van pujar al nostre vaixell per lluitar. La meva tripulació i jo vam lluitar amb tot el que podíem.
Finalment ens van guanyar i el nostre vaixell va quedar enfonsat a la mar. En despertar estava en una altra habitació, aquesta la coneixia, estava a casa meva.
Era un dimarts normal, jo dormia tranquil en el meu llit de fusta. Quan em vaig despertar vaig trobar la meva habitació un poc diferent, tota l’habitació era de fusta antiga, molt desgastada. Hi havia una llum molt forta que entrava per la porta. Em vaig aixecar i en posar la mà al pom de la porta vaig cridar molt fort i vaig caure a terra. Tenia tot el braç diferent, pareixia un insecte. Em vaig girar cap a un mirall que hi havia a la paret i tenia raó, m’havia convertit en una formiga.
Després d’assimilar-ho tot, vaig sortir per la porta i em vaig adonar que no estava en una casa, estava en un vaixell pirata amb una tripulació de formigues pirates. Passejant pel vaixell totes les formigues em deien capità. Jo no entenia res, però saludava igualment.
De sobte, va començar a ploure molt fort i les ones cada vegada tornaven més grans. Un altre vaixell pirata s’apropava per la dreta. Aquell vaixell estava ple de formigues vermelles i venien a robar tot l’or que havia vist anteriorment en una sala secreta. Van començar a disparar amb els seus canons i van pujar al nostre vaixell per lluitar. La meva tripulació i jo vam lluitar amb tot el que podíem.
Finalment ens van guanyar i el nostre vaixell va quedar enfonsat a la mar. En despertar estava en una altra habitació, aquesta la coneixia, estava a casa meva.
Els nostres alumnes d’anglès de 1r d’ESO ens han preparat aquest recull de textos i dibuixos amb els seus animals preferits. Gràcies, Carme Rosselló, per compartir-los amb nosaltres.
Enhorabona a la nostra companya Iris Morey que ha guanyat el primer premi a la innovació educativa convocat per les Reales Sociedades Españolas de Física y de Química amb el seu treball “El robo del examen final”, un fantàstic escape-room que ha engrescat alumnes i professorat. Enhorabona, Iris!
Recomanacions de lectura de la Biblioteca de Son Rullan. Alumnes i professorat us envien tot de suggerències per fer-vos més agradables aquestes vacances d’estiu que ja han començat. Esperam que us agradin!
