Els següents alumnes de 4t d’ESO, que cursen Economia, van assistir dijous 3 a les II Miniolimpíades d’Economia a la UIB en representació de Son Rullan.
4t B: Wisal El Hilal, Sergio Galiano, Sergio Lorente i Daniel Ruiz.
4t C: Haitam Ait, Alejandro Barea, Fàtima Patricia Corte, Xabier Hernández, Joan Martín, Judith Martínez, Sofia Martínez, Gorang Puri, Vanshika Puri, Marta Ramos i Julián Valadés.
Molta sort a tots!
He après que en la vida cal ser un mateix, per molts de cops que et donin, per molt que et diguin que no, que no pots, sempre has de ser tu, defensant el que tu creus que has de defensar, lluitant pel que tu saps que has de lluitar. He après que dels errors s’aprèn i això és l’important, que tu has de millorar, no els altres, que has de donar-te el cop tu, no els altres. Que si vols canviar, si vols millorar, que ho facis per tu, no per ells, perquè qui estarà amb tu sempre, malgrat tot, ets tu mateix, sí, tu mateix qui s’haurà de guanyar-se la vida. I no només dic de guanyar-se la vida per la feina o els diners, guanyar-se la vida sent feliç amb les teves il·lusions i objectius, sent fort a qualsevol situació i prudent en eleccions, però sobretot sent feliç amb tu mateix. Perquè he après que no només el material et farà feliç, que un bon cotxe no et donarà salut, que una bona tele no et donarà amics de veritat, o que l’amor no es compra amb joies. A qui no li agradaria que li toqués la loteria? Jo seguesc pensant què faria amb tants de diners, però cal aprendre que si et sents buit, un paper no t’omplirà. He après que no tota la gent que hi és ara, hi serà per sempre, que algunes persones només hi són per ensenyar-te a no deixar-te infravalorar, a no deixar que les altres persones contestin per tu. Però no sempre són coses dolentes, també potser simplement per deixar-te records, records bonics, que els repetiries mil i una vegada. I quan aquestes persones compleixen el seu objectiu, se’n van. He après que només hi ha una vida, que has de fer el que realment t’ompli i et faci aixecar del llit amb il·lusió i ganes de continuar, que no sempre la vida ens tracta de la millor manera. Però recorda que els somnis són objectius i es poden aconseguir, que res està perdut del tot, que si et penedeixes, que sigui d’haver-ho fet, de no quedar amb les ganes i el dubte. He après que mai s’han de posar límits, que els límits són per covards que han perdut l’esperança, que la primera regla és intentar-ho fins a l’últim moment i la segona aconseguir-ho, que si fas alguna cosa que sigui amb el cor. Si t’equivoques no passa res però, pensant-ho millor, si ho fas de cor dubto que t’equivoquis, ja que té el millor de nosaltres.
Amanda Fernández, 4t B
Fa set anys que el Partit Popular va entrar al govern d’Espanya, entrà després de guanyar amb majoria absoluta les eleccions generals que es varen celebrar en 2011. En aquells moments, Espanya estava immersa dins d’una crisi explosiva provocada principalment pel mateix partit polític que entrà en el govern aquell any. Encara que el PSOE, el partit que governava quan va començar la recessió econòmica, va cometre errors, de fet molts, errades que varen comportar un final hòrrid i marcat pel bipartidisme, ple de mesures antisocials i de retallades, que varen provocar el conegut “moviment dels indignats” o 15-M, algunes decisions eren necessàries, perquè no oblidem: estaven prop de caure pel precipici.
La pèrdua del treball sense cap prestació, la congelació de les pensions dels nostres majors, els desallotjaments de famílies que havien estat enganyades pel boom immobiliari, les retallades en educació, sanitat i en general de tots els serveis públics… eren esdeveniments freqüents durant aquells moments.
Jo tenia deu anys, no entenia molt bé el que estava realment succeint, però era capaç de veure la por que dominava la gent. Davant d’aquesta situació esgarrifosa, únicament sabia dues coses: primer, que la meva mare acabava de perdre el seu treball, i que la impossibilitat de pagar totes les factures havien donat com a resultat el fet d’haver-nos de mudar a casa dels meus padrins; i segon, que volia acabar amb aquest món ple d’ injustícies, crear un món basat en la llibertat, en la igualtat i la fraternitat -valors de la República que defens-, construir un món sense pobresa, sense fronteres, sense armes, sense guerres, sense morts d’innocents, on hi hagués pau, harmonia, felicitat… Era només un nin, però vaig descobrir que la manera d’aconseguir-lo era de la mà de la política. Va ser el moment en què vaig decidir ser polític i dur a terme l’anterior, el meu somni, i tot i que sé que és una utopia, lluitaré tot el que faci falta per conquerir aquest somni, la meva utopia.
Julián Valadés, 4t ESO C
Els alumnes de Son Rullan en el lliurament de premis de la 4a edició del concurs de microrelats de les biblioteques municipals.
Sortida de 2n ESO A i C a Mac Insular i la planta de tractament de vidre del polígon de Son Reus.
Hola a totes i a tots,
Encara me´n record del dia que us vaig dir que havíem de fer un monòleg. No us va fer gens de gràcia!
Quan va ser el dia d´exposar-los vau expressar por, nervis, preocupació. Em va costar molt vendre el producte però va valer la pena. Avui en tenim els fruits.
A vegades, quan la meva imaginació vola, pens que potser un dia quan ja sigui més vella, em trobareu pel carrer i per ventura us vendrà el record d´avui, un dia especial.
Jo només us dic que aquests deu alumnes d´aquí darrere s´ho han passat molt bé: han patit, han rigut… i ara… tenen un nus a la panxa, però d´aquests bons. El cuc del teatre entra així, a poc a poc, no te n´adones i et va rosegant.
Ja us dic una cosa: independentment de com vagi i com surti la representació, l´objectiu, ara mateix, està ben acomplert. Heu demostrat que valeu molt i ha estat molt agradable fer feina amb vosaltres!
Mooolta merda!!!
Sabeu els exàmens? Sí, aquestes proves escrites (orals, de vegades) que et donen els professors que et posen més nerviós que la primera vegada que vas al metge tot sol.
Quant a estudiar, hi ha dos tipus de persones: les que comencen a estudiar el mateix dia que el professor anuncia la data de l’examen (repassat amb exercicis, apunts, esquemes i a saber què més tenen per allà ficat) i les que ho deixam tot per al darrer dia, encara que ens hàgim d’estudiar set temes de tres assignatures diferents! Idò arriba el dia de l’examen – tothom està en tensió, es respira a l’ambient – i entres a l’aula. T’asseus i el mestre et dóna els fulls de la prova, poses el teu nom i comences a llegir les preguntes, a la vegada calculant mentalment a quina nota entre 0 i 10 aspires. Vas redactant les respostes, de moment tot bé, fins que arribes a la pitjor pregunta de totes, aquella que en llegir-la sents com si t’haguessin clavat un ganivet a l’estómac: “ … Justifica la resposta.” No, per favor! Això no! Que ara m’ho he d’inventar, és clar que no m’ho he estudiat! Un poc de pietat, Déu meu… Acabes l’examen derrotat, i tot d’una demanes als teus companys què han posat a un exercici determinat. I t’espantes quan veus que les solucions no coincideixen.
L’espera fins que et donen la nota és eterna, i quan per fi arriba el dia, veus a tots els alumnes amb cara d’espant, com si acabàs de passar un fantasma… El professor reparteix les proves i veus diferents reaccions: uns molt feliços, altres amb cara de circumstàncies, etc. Però, què li hem de fer? Ja tendrem més oportunitats d’aprovar, mentre no sigui tot de justificar la resposta…
Natalia Belchi Velàzquez, 4t D
Estava jo llegint una revista que me la va donar la meva amiga i
l´únic que em va dir va ser ”Hay una sección de tios en boxers”.
Bé, començ a llegir la revista i veus el típic tio futbolista, així, fent morros, agafant-se el botons de l´americana, o aquesta, que pareix que l´enlluerna un camió, o la millor, que pareix que diu ”Ostres aquest tio me sona però no sé de què” i t´adones que totes les fotos són en blanc i negre. Gires la pàgina i en blanc i negre, que val, jo sé que els tios no saben diferenciar els colors magenta, salmó, burdeos.… Però pareix que l´estan fent per als cans. Bé, gir la pàgina i veig dues pàgines plenes de rellotges, això pareix el Cashconverters, i la pregunta del dia: ”Qué reloj utilizar para una entrevista de trabajo”. Si te´n vas a una entrevista per cercar feina, a lo millor ja has venut fins i tot el rellotge. Vaig a l´índex, ja derrotada, i veig l´article de ”SEXO” pàgina 69. Bé, vaig a la pàgina 69 i posa en gran ”Como dar el beso perfecto”. Un beso, sí un beso, una BESADA. Una besada, senyors, no és sexe, si no t´has de dutxar després, no és sexe. Per últim, a la revista posa ”10 ejercicios y adiós barriga”. No, no, no se´n va, jo ja ho he xerrat amb ella i no se´n va. És més, l´únic exercici que conec és ”Pa´ dentro” quan veus l´ al·lota que t´agrada: ”Hola, que tal, muy buenas, me alegro…”. Se´n va i “uff, m´ ha costat, vatuadell”. Finalment, la revista la tir, quina bogeria de revista, Déu meu. Vaig pel carrer i veig la meva amiga, la de la revista i em diu ”Què, t´ha agradat la revista? Gens? En tenc una altra…” No ha acabat de dir la frase i surt més ràpid que el correcaminos.
AMANDA FERNÁNDEZ, 4tB
A l’aeroport
Heu pensat alguna vegada en tot el que passa des que arribes a l’aeroport fins que a la fi ets al teu destí?
Bé, el primer és anar a cercar la targeta d’embarcament. Un cop que arribes allà i fas tota la cua, vés a veure què fa la senyora per treure´t un maleït paper, però total, que te la donen i te´n vas a passar el control.
Arribes allà i que si lleva’t les botes, lleva’t la jaqueta, que si els líquids per un costat, els aparells electrònics per un altre. Total que quan el policia ja està content passes per la maquineta, i piiiiiiiii, control aleatori. T’agafen una tireta, te la passen per les mans i per la cintura per detectar si dus drogues.
Però què he d’anar jo a dur drogues!!!!
Però bueno, esperam els resultats i et diuen:
-Està tot correcte, tot perfecte, que tengui un bon viatge!
Tu te quedes mirant i pensant:
–Pues sí que m’has fet perdre una bona estona de temps, so pardal “.
Ara anam a la porta d’embarcament. Camines, camines, no fa falta que vagis al gimnàs en una setmana, perquè fas cames, i fas braç de tant que pesa la maleta, que mare meva!.
Total que t’asseus a la porta i…. esperes, esperes, esperes; al cap de dues hores arriba l’hostessa i et diu:
-En breus moments començarem amb l’embarcament. Per favor, preparin la seva targeta i el seu DNI.
Entres a l’avió, t’asseus, te tornes aixecar per deixar passar el que es seu devora, tornes seure, i quan comença l’avió a caminar, venen les hostesses i et diuen:
-Sabem que molts de vostès ja ho sabran, però encara així prestin un moment d’atenció a les demostracions de seguretat. L’avió està equipat amb vuit sortides d’emergència, dues a la part davantera de l’avió, dues a la part del darrere de l’avió i quatre sobre les ales.
Total que te fan la mateixa parafernàlia que tu ja te saps de cada vegada que vas amb avió.
L’avió s’enlaira, vola, aterra, i te fan un tour per les pistes de l’aeroport.
-Però a mi què m’interessen les pistes, si jo vull anar a veure la ciutat.
Així que fixau-vos en tot el que passa des que arribes a l’aeroport fins que a la fi ets al teu destí.
XISCA SASTRE PÉREZ, 4tD
Monsieur le Consul Général de Palma, Michel Magnier, est venu au lycée Son Rullan pour échanger avec les élèves qui ont fait le choix du français. Nous remercions M. Magnier de cette visite!!!!
Rita Medina
Professora del cicle formatiu
Na Manuela és una estudiant universitària que guanya uns dinerets passejant cans. La protagonista va explicant qui són els seus clients, així com el seu xicot, detallant irònicament i càlidament les característiques físiques, a què es dediquen i l’entorn on es mouen cada un d’ells, així com el tracte que rep.
IMPRESSIÓ: Tot i estar escrit en valencià es pot seguir la lectura perfectament. És una novel·la simpàtica i que te fa agafar ganes de seguir l’exemple de la protagonista, ja que per davant de tot, na Manuela és una jove molt sencera i altruista, capaç d’ajudar a les persones de forma admirable si creu que s’ho mereixen.
Rita Medina Taltavull
Tomeu Ramis
Professor de Llengua i literatura catalana
Es tracta d’un dels llibres del darrer Barthes. Despreocupat aparentment per les qüestions semiòtiques, l’autor reflexiona sobre el sentiment amorós, en un llibre escrit com si fos un diccionari de conceptes, idees o situacions relacionades amb l’amor. Cada capítol té una o dues pàgines i hi ha títols com: la carta d’amor, l’espera, la gelosia, etc.
Publicat l’any 1977, va ser un èxit immediat, cosa que poc es devia esperar ningú. Els semiòtics eren capaços, doncs, d’atreure també el gran públic.
En recoman aquesta versió en català de l’editorial Àtic dels llibres del 2015. L’obra es deixa llegir i és entretinguda. Les referències literàries hi són tothora presents. El Werther de Goethe n’és l’obra més citada, i també d’altres com Stendhal, Proust, etc. Hi trobareu situacions poc probables avui en dia com quan Barthes és al forn fent coa i està nerviós perquè espera una trucada de la persona estimada i frissa per tornar a casa i poder-la contestar. Avui en dia tendria mòbil i el neguit, aparentment, ja no existiria.
Bon Sant Jordi,
Tomeu Ramis
Xisca Valentí
Professora de Llengua i literatura catalana
És la història de tres dones unides en el temps per la seva passió per la xocolata i que tenen com a vincle una xocolatera de porcellana.
L’autora aconsegueix que ens endinsem en cada història i ens fa emocionar i ens encomana una passió que és la seva i també serà la nostra. Una novel·la deliciosa que, de segur, no et deixarà indiferent.
Capdevila fou un gran periodista, escriptor i productor de TV. Va morir d’una greu malaltia no fa gaire.
A la vida que aprenc trobareu temes que li són essencials: la salut, la condició humana, les nostres maneres de ser i de fer…
En els seus textos hi apareixen la gent que estima: les infermeres, els educadors vocacionals, els professionals artesans, els optimistes lluitadors…
En definitiva es tracta d’una lliçó de vida que no et pots perdre i que et farà fruir en una reflexió plena.
Carme Rosselló
Professora d’anglès
Zen en el arte del tiro con arco és un llibre que rellegesc quan me sent arrossegada pel tsunami de la vida moderna i necessit centrar-me. L’autor del llibre, el filòsof alemany Eugen Herrigel, relata en aquest llibre els seus sis anys d’aprenentatge de l’art del tir amb arc. El que Herrigel ens explica pot ser aplicat a totes les disciplines, així com a la nostra vida quotidiana.
Aquest llibre va arribar a les meves mans per casualitat; primer va ser una fotocòpia de la traducció italiana. Anys després, una modesta edició en castellà. Vaig deixar ambdues versions i mai me les varen tornar. Però aquest llibre estava destinat a quedar-se amb mi i, finalment, vaig trobar l’edició de Kier Gaia que té unes il·lustracions molt maques i citacions inspiradores d’altres autors. Aquesta versió és la que enguany present al lector adult amb motiu de la Festa del Llibre i que, per cert, no vos pens deixar…
Als alumnes adolescents, els vull recomanar Los cerezos en diciembre, d’Ariel Andrés Almada en edició de Comanegra. Es tracta d’un conte inspirat en el Zen en el arte del tiro con arco, encara que l’autor no ho mencioni. Tampoc menciona les referències a històries que conta Jorge Bucay als seus llibres. El que sí explica l’autor és que fa una adaptació lliure del conte tradicional del collar de perles. Que no mencioni aquestes fonts me va semblar ben lleig, qualsevol que hagi llegit els altres llibres se n’adonarà tot d’una. Malgrat aquest detall, crec que el llibre és recomanable per al lector jove.
Vos anim a llegir aquesta història que crec que vos ajudarà a superar els moments de tristor i d’apatia, de baixa autoestima i ganes de tirar la tovallola. A més a més, la portada és tan maca, que un es pot passar una bona estona contemplant-la. Feliç Sant Jordi!
Carme Rosselló Pons, abril 2018
